Bird & The Soul of a Man

Clint Easwood es un gran aficionat al Jazz, toca el piano i el seu interès musical es deixa veure a les seves realitzacions. La reedició de Bird i el llançament de la segona entrega dels documentals de BLues de Martin Scorsese protagonitzat per Clint Eastwood son un motiu d'alegria per els aficionats al Jazz.

Bird

Bird (1988) EEUU.

Direccio: Clint Eastwood
Guio: Joel Oliansky
BSO: Lennie Niehaus
Actors: Forest Withaker (Charlie Parker), Diane Verona (Chan Parker), Samuel E. Wright (Dizzie Guillespie), Michael Zelniker (Red Rodney)

Fotografia: Jack N. Green

 

 

El mon del Jazz esta d’enhorabona, a la fi la reedició de Bird es una realitat.

Bird es una de les pel·lícules mes jazzístiques que s’ha realitzat mai. Clint Eastwood va encapçalar aquest projecte de forma molt personal, en una època a on encara el gran públic el tenia relacionat amb pel·lícules d’acció amb grans quantitats de violència Eastwood es despenja amb una pel·lícula que res tenia a veure amb la seva trajectòria com actor.

La producció de la pel·lícula va passar per seriosos inconvenients per poder accedir als drets necessaris per reproduir la vida de Charlie Parker. I va tenir que fer concessions en lo referent a la relació de Bird amb la seva esposa per agradar a Chan Parker, propietària dels esmentats drets.

Eastwood va cercar a un actor amb coneixements musicals i per aquest motiu Forest Withaker va ser un dels primers candidats. Withaker tocava la trompeta i va tenir que aprendre a tocar el saxofon i estudiar el llenguatge corporal de Charlie Parker. El resultat es una de les interpretacions mes plenes de talent i mimetisme dels darrers 30 anys. Desgraciadament Forest Withaker es un dels actors mes desaprofitats de la historia del cinema.

La banda sonora es va encarregar a Lennie Niehaus, colaborador habitual del director, per aquesta pel·lícula va fer una neteja dels masters de les actuacions de Parker aïllant
desprès el saxo i tornant a gravar la resta d’instruments. El resultat es espectacular.

Eastwood va posar especial atenció en no entrar en els aspectes més morbosos de l’addicció de Charlie Parker posant més enfasi a les conseqüències dels seus abusos. La sensibilitat del director es palpant a tota la pel·lícula i el resultat es una de les pel·lícules juntament amb Round the midnight emblemàtiques del mon del Jazz.

 

{mosloadposition slide} 

 

Reply

Leave a comment.