Entrevista Andreu Galmes

andreu_galmes_1.jpg

 

Andreu Galmes presenta este sabado en Palma su disco "Desembre" en el Teatre Xesc Forteza de Palma, en compañia de Manolo Cuesta, Toni Cuenca y Miguel Navarrete, una buena ocasión para recuperar una conversación que tuvimos hace unos meses.


andreu_galmes_desembre.jpg

Teatre Xesc Forteza

15 marzo de 2008. 20:00

Entrada con CD 10€ sin CD 5€

www.andreugalmes.com

 

Poco después de que Andreu presentase su disco “Desembre”, accedió gustosamente a reunirse con jazzinmallorca en terreno neutral, a medio camino de Manacor y Palma, así que nos encontramos en s’Hostal de Algaida para hablar del mundo mundial con la excusa de su disco.
Han pasado los meses y ahora Andreu viene a Palma a presentar su disco en el Teatre Xesc Forteza, esta sábado 15 a las 20:00, en compañía de Toni Cuenca, Miguel Navarrete y Manolo Cuesta, así que no hay mejor momento para presentaros esta entrevista.

 

 

 

– Parla'ns una mica de quan vas començar, el descobriment de la música i el jazz en particular…
Jo vaig començar amb la música clàssica, estudiant guitarra clàssica directament. Tenia un veinadet meu que tocava el piano, i vaig dir als meus pares que m’agradaria tocar el piano, tenia 7 o 8 anys i els meus pares em van dir que un piano era molt car i em van dur una guitarra. Vaig començar a estudiar clàssic a l’Escola Municipal de Manacor, després vaig anar a estudiar a Palma, vaig fer Geografia i Història, i vaig estudiar amb en Guillem Noguera (Campos 1953. Tocà amb Àlamos i Els Valldemossa i al 1990 publica el mètode de guitarra El Guitarrista) que era un guitarrista clàssic. Quan vaig acabar la carrera, em va interessar el jazz, perquè jo ja feia hotels per aquell temps, be, el que feia tothom per guanyar dos duros, fa 30 anys. Era una època en que no hi havia res gravat, hi havia un teclista i un bateria, i vaig aprendre moltes coses, un cha-cha, un bolero, i estar damunt un escenari…Aleshores em va interessar el jazz i vaig estudiar amb n’Antoni Colomar, i em va posar una partitura que crec que era s’”All of me” i me diu: “Fes sa melodia…” i clar, jo vaig fer la melodia als primers trasts de la guitarra, i es tio me diu: “no, no, no…fes-la per enmig del mastil !” i jo li vaig dir que m’ho havia d’estudiar, i em va contestar “COM?!? Però si això ha d’anar a primera vista!" i me’n vaig adonar de lo dolent que era jo malgrat fer quint de guitarra clàssica…no te res que veure…i així em va començar a interessar el jazz.
Aleshores en Toni Colomar em va començar a passar discos de jazz, en [[Pat Metheny]], [[John Scofield]] i altres. 

 

– Trobes doncs que en Toni Colomar va ser el teu primer mestre?
Si, va ser el primer, vaig aprendre moltes coses i vaig passar molt de gust. Després vaig deixar al clàssic, i al poc vaig tenir un accident de moto, i amb els diners que vaig cobrar me’n vaig anar a Los Angeles al [[Musicians Institute]] i hi vaig estar mig any, vaig tornar i després vaig anar a la [[Berklee]] a Boston, on he tornat dues vegades i esper tornar a anar-hi, estar quatre i cinc mesos i aprofitar al màxim. L’aventura americana és molt interessant i et serveix per veure realment con està el món, per desmitificar…

 

– És una pregunta que volia deixar per més endavant, però hem parlat amb músics que han sortit espantats de Berklee, sentien que els volien condicionar la forma de tocar…en canvi hi ha altes músics que pensen que això és cadascú, que si aprens després ho utilitzes com vols…
Jo crec que depèn de cada un, sobretot de perquè se’n va cap allà…el noranta per cent va allà per triomfar, es pensen que aquí són la hòstia i arriben allà i se peguen la gran castanya. La resta dels que anem als Estats Units, estam una mica “locos” i hi anem per sortir un poc, sortir per sortir, idò sabates grosses, el problema és que es caríssim, i tanmateix hi ha tanta informació, que jo el que aconsello és, agafa tota la informació que puguis, creu, aprèn, estudia, t’ho creus o no, però són bons, molt bons. Allà tens molt bons professors, dependrà de qui et trobis, i del cercle de músics amb el que t’afiquin, hi ha 5.000 estudiants, aleshores depèn de moltes coses, si ets un poc espavilat ja cerques el teu lloc. Jo hi he après molt, he après un sistema d’entendre la música que a mi m’ha agradat, un altra a lo millor no li agradarà…el que és evident és que la concepció musical que tenc ara, no la tenia abans, i per jo això és molt bo, pas gust de tocar i em funciona be…

 

andreu_galmes_2.jpg– Quina diferència trobes al showbussines, qui contracta, perquè contracta…
Mira el showbussines americà, el músic jazzer americà és un showman damunt un escenari, salvant excepcions, i el músic europeu se’n fot de tot, i això te una raó, i és que aquí passes s’arada davant es bou, i molt de músic europeu va de bo i no ho és, i si va d’artista sembla que és millor, i si te mala educació sembla que és més artista, i s’americà no ho veu així. Per començar, per la gran majoria, la música és una feina com qualsevol altra, llavonses estan vuit hores diàries aferrats a allò, i aquí és diferent, n’hi ha molts que pensen que el músic és com un “don”, un enviat de Deu que toca s’instrument, i això era així en un temps. El músic americà mai “s’apunta a un bombardeig” quan es puja a un escenari, toca lo que sap, aquí mos pujam a s’escenari i vinga…ja traurem es carro, això allà no es fa, allà “se sabe o no se sabe”, no hi ha espai per les “patinades”.
A l’hora de fer arranjaments, primer fes el que funciona, és cert que després estan a la vanguardia, però primer fes el que funciona, i aquí molta gent passa a la vanguardia abans de saber el que funciona…te collons el tema, aquí tothom fa escales alterades i novenes augmentades quan no saben fer sa major, allà no passes d’una escala alterada fins que no dominis ses escales major i menor a totes les tonalitats. Això t’ho dic perquè és un error meu, jo m’estic aficant amb mi mateix, jo venia d’aquesta història, jo passava s’arada davant es bou, i no és així, un moment, primer s’han de tenir ses bases clares, toca be o intenta tocar be, intenta fer ses coses ben fetes amb un bon ritme…que per cert també és un element diferenciador, els americans donen una importància brutal al ritme i ses notes no tant, en canvi aquí, històricament, no ha estat així, molta harmonia i molta nota però rítmicament…ara això ha canviat, però els americans, me’n recordo d’una frase de Carl Schroeder, professor d’harmonia del Musicians Institute de Los Angeles: “Un solo només és una melodia correcte dins una harmonia correcte i amb un ritme excel·lent!” si tu fas això be, triomfes. Evidentment has d’estudiar i investigar per aprendre vocabulari, quan més dominis més coses podràs dir i amb més facilitat, això no vol dir més notes, simplement lo més correcte.

 

– Hi ha gent que diu que el jazz ja no és igual perquè abans els grans músics de jazz eren un “desgraciadets” en el sentit de que s’havien de guanyar ses sopes així perquè no hi havia altra manera, pegant-se bufetades cada vespre a un escenari havien de tirar endavant, en canvi ara sa gent pot anar a una escola, on li ensenyen i…
Home, jo no crec que això sigui veritat, te’n vas a un escola i te trobes 3.000 tios tocant sa guitarra, vinga, troba un lloc per tocar, t’hauràs de pegar de bufetades, i així ha estat sempre, jo xerro amb músics que tenen 70 anys, com en Manolo Cuesta que toca amb jo, i aquest senyor ja ho passava malament quan en tenia 20, sempre ha estat difícil, d’una altra manera, però això d’haver de sofrir per ser un bon músic, és relatiu…jo no m’ho acabo de creure, crec que és una excusa, és que abans eren més bons, no, en teoria ara han de ser molt més bons, Ara hi ha escoles! Hi ha molta més informació, amb internet ho tens tot. En el meu temps, arribava un llibre, un mètode, i te’l passaves de dalt abaix, ara en tens quaranta i ningú en llegeix un. Això és una famosa frase de s’autor de “Un Mundo Feliz”, si a la gent els restringeixes els llibres, tothom en voldrà llegir, però si n’hi dones massa no en voldran saber res, i és un poc el que passa, tothom sap el que és una escala disminuïda, fa 20 anys no era així, eren quatre, t’havies d’informar, havies d’anar a cercar llibres, trobar un professor, ara tothom ho pot tenir això…


– Trobes que això és positiu?
Si, és molt positiu poder tenir informació, tothom ho pot tenir, és igual si ets un "ricachon", un loco o un tio amb sort, tothom ho pot tenir, una altra història és el que tu hi facis. Jo recordo que hi havia gent que tenia informació i no la volia donar, jo estic a l’abast i em pot telefonar qui vulgui que tot lo que jo tenc de Berklee, tots els curset d’harmonia, d’educació d’oïda, d’arranjaments, tot s’ho poden endur, que ho facin! No és tenir-lo, és començar a llegir, a estudiar-ho, a fer-ho servir, molta gent es pensa que quan te la informació ja ho sap, i això no és així, t’ho has de "currar". Tens la guitarra, oh si! Tenc una Gibson estereo! Ohhhh… idò fes-la sonar…
Je, je, siiiii, toca sola…
Si, és el mateix…

 

 

– Tornant una mica a la teva història, a tu et va aplegar el Festival de Jazz de Palma..
Si, això va ser genial perquè a mi em va agafar de ple, ens va donar feina a tots…

  
– Primer a nivell personal, no de bolos de feina, tu ets un músic jove i de cop i volta et comença a venir tipus dels que has escoltat discs i has llegit partitures i comencen a tocar per aquí, i a més et donen l’oportunitat de tocar a certa distancia d’ells…
Tu diràs, genial, això era lo bo que tenia el Festival de Jazz de Palma, durant un mes donava feina a tots els grups que feien jazz a Mallorca, Toni Colomar, jo, tothom, tothom que tenia un grup i feia jazz mínimament seriosos tenia una o dues actuacions, que evidentment no vivies tot l’any, però sorties i era una manera de motivar-te, d’estudiar, de fer temes, de composar, d’anar a tocar…sorties pels diaris, era excepcional…i al mateix temps, podies anar a escoltar en Miles Davis, que més vols, això és genial…


– Al 2007 es van complir 20 anys de la visita d’en Miles al Festival de Palma…
Si, l’època de Tutú, al baixista se li va rompre una corda durant el bolo(Miles va venir amb Felton Crews al baix), que per cert es veu que se li rompia a cada concert i li canviaven mentre feia el solo…un showman, això per a que vegis com son els americans, se la saben llarga…


– Tenc la impressió de que tothom va passar per l’escola del Festival de Jazz de Palma…
Be, hi ha excepcions, però es músic d’aquí, lo que tenim bo és que feim moltes actuacions, sigui amb el turisme o lo que sigui, jo per exemple visc de la música, el que passa és que per fer jazz me’n vaig a hotels com La Residencia o altres hotelets de 5 estrelles on fas jazz, després tenc 2 o 3 pub on fa 17 anys que toc i feim un rock jazzero, com que tenim feina, trepitges escenari, tenim taules, i això si que es nota quan veus un músic que no te taules, que toquen be però no “saben estar”, no es qüestió de demostrat tot el que saps fer i lo ràpid que ho fas, quan puges a un escenari has de mantenir una conversa amb algú que ha pagat, o no, que estirà allà una horeta per passar’s-ho be o a ballar, i això només s’aconsegueix amb el temps a un escenari…

 

– El Festival de Jazz de Palma, malgrat tot el que s’ha criticar de que uns van deixar morir el festival i altres li van donar “la puntilla” però després mires els concerts que es fan aquí, i trobes grans personatges que venen a tocar i costa molt aplenar una sala…
Be, aquí passa una cosa, quan feies el Festival, era un conjunt d’un mes on hi havia molt de moviment al voltant del jazz, hi havia abonaments…durant un més es parlava de jazz, en canvi si fas un concert aïllat, molta gent no se n’entera, mates una mica es tema…si tu durant un mes fas un festival, això ja estira a sa gent, mira el cas de Sa Pobla, qui vendrà, qui no vendrà, i tot això, ja saben que és cada dimarts…en canvi, a no ser que duguis un primer figura aïllat, dels que ja queden pocs, és molt difícil, en canvi a un Festival, només pel fet de ser un festival la gent ja hi va…


– Però també és cert que durant el Festival de Jazz de Palma venien figures de primer nivell i s’Auditòrium no s’aplenava…Creus que hi ha cap raó per la que el festival va desaparèixer?
No ho se, mira Sa Pobla mateix, has de pensar que fa vint anys, jo lo que veig ara és que a Sa Pobla hi ha gent que ja queda els dimarts. Quan saps que el festival es bo, saps que no et duran merda, aleshores ja comença anar-hi gent que pensa; “no se qui és, però segur que sirà bo…”, així es compleix una funció educativa.

 

andreu_galmes_quartet_2006.jpg

– Be, el Festival de Sa Pobla te una cosa fonamental, no falla la programació, sorprèn, i a més és gratis…
I te una funció educativa, perquè tu coneixeràs gent de la que no havies sentit xerrar mai, i en directe, això és preciós, duu dues figures per a que estirin sa gent, però que la gent digui “i qui son aquests altres?“, això és un deu, i realment és una feina molt "guapa", perquè desgraciadament han d’assumir una tasca educativa que no els correspondria a ells.


– A Alcúdia també hi ha un certamen que es celebra d’ençà un parell d’anys…
Si, jo hi vaig anar l’any passat…


– Si, exacte, i es preus són 10, 12, 18 els més cars, penses que és una línia a seguir?
Des del moment en que hi hagui subvencions o diners públics, aquesta és la línia, que els preus siguin accessibles. El que jo no entenc és que facin preus populars per escoltar en Bisbal, amb lo que cobra! Si són famosos i estan forrats i els vols anar a escoltar… Idò paga 70€!… Però com saben que hi hauria una revolució popular, en canvi, ves a escoltar jazz i t’han d’arriar 70€?


– Que passa doncs amb s’aficionat i es músic de jazz, són massa relaxats?
Be, jo crec que som massa pocs, i que has de fer, sempre me’n record d’aquella frase “Dadme un arma porque ya estoy cansado de luchar con la guitarra”, realment, que has de fer, jo només tinc dret al "pataleo", dir que no estic d’acord amb això…S’aficionat, el que passa és que hi ha gent una mica major, que tanmateix te la seva feina i si ha de pagar una mica més ho farà perquè no anirà a veure en Bisbal, i després hi ha es jove que si pot ho paga i si no se’n va a s’eMule i s’ho baixa…és un poc trist, per això sempre estic a favor dels preus populars, justs però populars, la gent se’n va a veure el futbol i n’arria 100€…

    

– Al voltant d’això, com veus el jazz a Mallorca ara?
Ara el veig be, millor que fa uns anys, has de pensar que amb els Calitja Jazz nosaltres en vivíem, EN VIVÍEM! tocàvem per tota Mallorca, a Sineu, a Llubí, a Villafranca, Manacor, Porreres, Sant Llorenç, a Capdepera es bar Orient mos va pagar la meitat del disc, imagina’t tu quina diferència hi va haver la cap d’uns anys..tu ara monta un grup de jazz o música pròpia…


– Perquè ha estat a punt de desapareixer la tradició jazzistica a Mallorca?
Jo tenc la meva teoria conspirativa…mira el “Jazz entre amigos”, tothom “es cagava” en aquell i ara tothom l’enyora, aquest tio quan xerra…i en Cifuentes tal i qual, i per amunt i per avall i lo que tu vulguis, però és be que fa fer jazzísticament parlant!!! Perquè es cabró te fotia música espanyola i figures de sempre amb un petit documental, això sense més ni manco desapareix. Dues, radio nacional amb “Jazz internacional” d’en Paco Montes, jo vaig néixer i vaig aprendre amb aquest tio, cada vespre escoltava en Paco Montes, jo tenia 16 anys i encara tenc cintes gravades d’aquella època, i tenia el [[Real Book]] i escoltava els grans tocant els temes que hi llegia, una època en que te n’havies d’anar a sa tenda de discs des poble o venir a Palma a Aloha discos a veure que aplegaves…Això va desaparèixer i ara te foten un programa de jazz a les dues de la matinada que són gravacions de festivals, per sort ara hi ha en Ferran Pereyra que en fa un a IB3, però crec que van ser una sèrie de circumstàncies, una que als mitjans de comunicació el jazz va desaparèixer, dues que va venir el new age, que va ser una música senzilla que era entre música clàssica i pop, com el Michael Nyman, que et feien música de segon d’harmonia, i això es va carregar moltíssim la venta de discos de jazz, perquè tots els "progres" se varen posar a comprar New Age, perquè això ho entenien una mica més, són els mateixos que no sabien perquè havien d’anar a veure en Miles, però hi anaven, i quan va sortir el new age, i ara ningú se’n recorda de lo fort que va pegar en aquella època, i se va carregar molt la discografia de jazz.


andreu_galmes_trio_2006.jpg– I ara penses que es recupera?
Si, a Espanya hi ha festivals pertot arreu, inclòs aquí mateix, sa gent torna a gravar, jo mateix o en Marcos Collado, a Espanya la gent grava, sembla que torna a haver-hi una petita moguda al voltant del jazz, mira el meu disc mateix; jo no he telefonat ningú, tothom m’ha telefonat per interessar-se, això vol dir que hi ha un mínim interès, que m’han dedicat una plana a un diari, i jo no soc en Tomeu Penya…(rialles). El que si es nota, és que els hotels bons, de qualitat, han sentenciat el “tot gravat”, volen música bona, el que és una petita sortida, juntament amb les escoles municipals que fan música moderna on pots ensenyar "cosetes", fer combos, un "concertet", i després sembla ser que hi ha una certa moguda de pubs que tornen a creure en això de la música en directe, i crec que això més o manco funciona.

  
– Quin és el secret, tu que has viscut el Festival de Jazz de Palma i “s’Edat Mitja” posterior…amb que hem d’anar alerta per no repetir les “edats obscures”?
No crec que ho poguem controlar, som simples espectadors, jo no puc fer res, ni tu, crec que el secret d’això no el te ningú, en el que crec és en la educació. Allà on tu fas festivals de jazz on no simplement duus figures, sinó que duus de tot i ben programat, això queda. Un exemple, a Manacor, el que si han fet molt bé, és el Teatre Municipal i tot el que te a veure amb Teatre. Cada Any fan una mostra de teatre infantil, saps sa tradició que hi ha ara de teatre a Manacor? Aquests al·lotets que fa 10 anys ja feien teatre, ara van a veure teatre, cosa que desgraciadament no passa amb la música, Manacor viu un moment tan dolç amb el teatre perquè això ve d’enrera, hi ha una tasca educativa, de motivació, anant a ses escoles, veniu aquí, farem certàmens de teatre, si això ho fas amb la música…


– L’Aula i el Taller de músics de Barcelona en són un exemple 
Be, aquí hi ha sa Factoria de Santa Maria, hi ha ses escoles Municipals, seria fantàstic que es conservatori obris un departament de música moderna ben fet, lo que hem de lluitar, jo també com a professor, és que els títols de les escoles municipals “no valen un duro”, aleshores has de motivar a la gent independentment de la “titulitis”, i ho has de fer amb concerts, donant oportunitats.
La educació és fonamental per la música, per la cultura de la societat, i no estic xerrant de la meva feina, estic xerrant de la bona música en general, i no menjar-nos la merda, perquè és terrible, que intencionadament ens estant donant els mitjans nacionals i internacionals diàriament. Na Paulina Rubio és una merda, i ho pots publicar AIXÍ DE GROS!, els “triunfitos”, salvant excepcions, com és el cas de na Chenoa, que és una nina que cantava be, i tal i qual, però tot aquest circuit, Enrique Iglesias i tot això, a base de pegar-te castanyes continuadament, sa gent s’ho menja, s’ho envia, i s’ho escolta…


– Si com la frase de titular quan va venir en Bisbal “Aspiro a vivir de la música, pero si no puedo, volveré a la orquesta…” això que vol dir, que lo que fas ara no és música o que lo que feies amb l’orquestra no ho era?
Ja, ja, has de pensar que aquesta gent són productes econòmics, comercials, la darrera intenció és guanyar pasta, el màxim en el menor temps possible, això és l’únic interès, amb el que la música és únicament un vincle per guanyar diners, no hi ha res més, com La Trinca, que tornen a estar de moda, lo únic que van fer va ser música popular, pasodobles i foxtrot amb lletres picants, lo que ha fet tothom per vendre. Quan parlam de música, sigui jazz, sigui pop, rock, pasodobles o boleros, això és el de menys, lo important és fer música, clar que has de cobrar uns diners perquè has de viure, però no és el darrer punt, anem a fer música…
Els pares volen que el seu fill sigui tenista o futbolista, i no se’n donen conta de que amb altres coses son beneits, i quan acaba la professió malament, que? Sembla que si tens diners, ja ho tens tot…però per mi, si tens sa teva guitarra i un espai on tocar i fer sa teva música, això és un “don”, s’ha de gaudir, i la meva música? que se la baixin si volen de la meva web …i S’eMule? Visca s’eMule, que sa gent se baixi tota la música que vulguin, tanmateix jo soc el primer que m’agrada tenir el disc, perquè el vull tenir, però s’eMule és un referent, és un lloc per saber, això que és? I si m’interessa ho compro, que val 12€? m’ho compro…Aquí el que passa és que tothom vol un chalet per viure, o 2 Iots o 4 Mercedes…


andreu_galmes_stress.jpg– Parlem del teu disc del 2000 “Stress”, el vas gravar amb en Fumero i en Xirgú, que estan fent de base per múltiples combinacions, perquè funcionen tan be aquest dos?
Primer perquè jo crec que venen de la tradició catalana del jazz…


– O sia que reconeixes que hi ha una “tradició catalana del jazz”?
Sii, sii, collons, es clar, lo contrari siria com dir que el català no existeix. Els catalans tenen una filosofia pròpia dins el mon del jazz, i a més es nota, tu escoltes un disc i sense que et diguin res sabràs que és d’allà, és com els de Los Angeles, tot d’una ho notes…


– Has llegit el llibre d’en Jordi Pujol sobre el jazz a Catalunya? Aleshores es podria parlar de que el jazz a Espanya neix a Catalunya, especialment pel que fa a la presència aquí de figures de relleu com Salvador Font “Mantequilla” i Manolo Bolao són una de les arreus fortes del jazz a Mallorca.
Però dir això no és políticament correcte…i és cert que Mallorca, en ser turísticament molt forta, va atreure molt bona gent per tocar aquí, hi havia Tito’s i altres que duien molt bons músics, i culturalment els teníem molt aprop, i és innegable que ells tenien els vaixells americans que atracaven a Barcelona i volíen jazz. Que a Madrid també hi va haver, efectivament, a les grans ciutats, a Torrejón també venien els avions americans, i també a Bilbao que és una ciutat amb port, però no va “petar” tan fort com a Catalunya. És el que crec, tot i que històricament no ho puc demostrar perquè no m’hi he aficat, però estic d’acord amb tu…la tradició jazzera catalana és diferent, això ho notes i ho sents.

 

– Trio de jazz, piano guitarra, guitarra piano, dos instruments harmònics de difícil combinació…
Si, primera que son dos instruments harmònics malgrat la sonoritat sigui diferent, i has d’anar molt alerta amb les escales, s’ha de respectar molt per no fer un desastre harmònicament, han de ser bons músics i hi ha d’haver bon rotllo…tot i que és una riquesa, però les formacions on hi ha els dos, el guitarrista sol fer poques coses harmònicament, en Pat Metheny mateix o en John Scofield tenen allà darrera un tipo “picant pedra” però que no l’emprenyin molt, o els clàssics com n’Oscar Peterson amb en Joe Pass, en Pass d’acords en feia pocs, es sol deixar la part harmònica al pianista, i en certa manera entenc que ho deixin a l’instrument que te més possibilitats…

– Tens una interessant llista de recomanacions a la teva web, de la situació actual del jazz, hi ha algú mes que vulguis afegir…
És que actualment hi ha moltes coses interessants, en Rosenwinkel, n’hi ha molts…(després d’un parell de minuts a n’Andreu li revé un altra] En Chano toca, és des bons, és un tio que t’arriba, te pega a s’anima a més de tocar-ho tot, a part de que és molt bo musicalment, t’arriba, te fa ses notes que tu volies sentir però no ho sabies, això és la hòstia. En Chano imposa tant, empeny tant, que per collons t’has d’apuntar a allò…


andreu_galmes_i_max_sunyer_2007.jpg– Record fa uns anys un concert al moll de Cala Ratjada on eres tu amb en Carles Benavent, en Salvador Font, en Max Sunyer i en Kitflus, que hi vaig anar casi per casualitat i va ser un dels concerts memorables d’aquell estiu…
Si, va ser una passada, allà ens vam entendre de conya, vam disfrutar perquè ens enteníem, en canvi toques amb uns altres que tenen molt de nom però no hi ha feeling i no hi ha res a fer…i si sapiguessis…vam tocar el “Scrapple from the apple” i en Kitflus feia uncosa estranya amb l'estructura i en Benavent es va girar, i el que li va dir, no es pot repetir… Quan va acabar el concert, i mira com toca en Kitflus, es va baixar de l’escenari demanant perdó a tothom dient que se li havia anat el boll…


– Això és una cosa que des de jazzinmallorca, tot i que cada vegada es veu menys, sempre intentam destacar a les cròniques dels concerts els moments que demostren que encara hi ha un espai de llibertat, de creativitat…
Si, en aquest mateix concert, volíem tocar un tema d’en Metheny que m’agrada molt, el “Travels”, i en Benavent va dir que no l’havia tocat mai, i li vaig donar els papers i mitja hora abans estava estudiant els papers i s’ho va aprendre de memòria, i és en Carles Benavent, aquesta gent no va d’artistes, al final em va demanar “que tal, com ha anat?”, per mi, tot un Benavent, que toca el baix amb jo en aquest tema i després encara em demana com ho ha fet? Cony! Que més vull? En canvi, he tocat amb gent que se pensa que son ”de ses set cases” i foten cada patinada, que dius…

 

– Per fer una mica d’autobombo, com veus el projecte de jazzinmallorca?
Molt be, excepcional, no perquè m’estiguis fent una entrevista i jo hi surti…sinó perquè em va agradar molt la primera vegada que hi vaig entrar, que va ser quan tu em vas cridar, perquè no ho coneixia, perquè simplement com a portal per saber el que es fa, que més vols? Només jazz? És el meu mon i jo ho puc recomanar a la gent que esta interessada en el jazz, com més informació millor.


– Hem consolidat un cicle pel que fa als continguts, i tenim nous projectes en marxa, que trobes que podria fer la web per als músics? que els podria oferir?
Jo, apart del schedule que teniu, que és molt interessant i pràctic, hi ha la segona part que són les biografies, poder tenir allà músics mallorquins, actuals i d’un temps, de sempre, saber qui és algú, o trobar alguna cosa seva, per mi és molt interessant. Després ja ho pots desenvolupar més amb escoles, on pots anar a estudiar, fins i tot tendes de música on poder anar a comprar, tendes de música on comprar un disc, pàgines on informar-se sobre discs d’arreu del mon, es podria ampliat tot el que vulguis però no acabaries mai, per això, si és jazz a Mallorca…


– Estam preparant un sistema de mòduls per músics, un espai propi…
Si, com una web…


– Si, però siria una via de contacte directe amb els músics…
Si, és una cosa que ja em passa a mi amb la meva pròpia web, gent que sol·licita la meva ajuda per venir a tocar a Mallorca…
La intenció de crear aquests mòduls és donar una sortida, que els propis músics i formacions puguin incloure gravacions seves…
Ah, per mi pots posar tot el que vulguis, pots posar el disc sencer si vols…es disc és meu, no és de ningú més que meu. Però la feina més dura que tindràs sirà que els músics t’informin, la meva forma d’entendre això és personal, penso que soc músic i he de fer arribar a tots els que pugui la informació sobre el que faig, aquest és l’objectiu de la meva web, arribar a tothom. És com el disc, és una excusa per presentar-te, no hi guanyaràs diners, això ho fan “els grans” i així i tot…sa teva música ha de sonar per el mon, i si després agafen sa teva música i la posen a una radio, això dona alegries, jo tenc el tema “Calitja” que tothom el coneix, com el “Natural Blues” d’en Max Sunyer, al final tu ets músic i fas música per a que la gent la conegui, si no, perquè, que faig jo amb 500 discs dins d’una caixa?


Acabamos la entrevista en S’Hostal d’Algaida, i sa madona se acerca y le dice a Andreu:

-“Divendres te vaig veure i molt be!”
-Ah si? on?
-A Canyamel! I vaig dir, "aquest jove s’atura a vegades a s’Hostal…"
-Ai, que feieu per allà?…vos sou familia de na…?
-siiiiiiiiiii, vam anar de festa…
-Idò molt bé, allà mos ho pasam pipa quan anam a tocar…

En fin, esta es una prueba mas de que Andreu es un músico batallador que se prodiga y cuenta con la simpatía de la gente, y os puedo asegurar que sa madona de s’Hostal no es aficionada al jazz, pero para apreciar el trabajo bien hecho, no es necesario ser un “iniciado” en las artes oscuras del jazz…

 

 

Reply

Leave a comment.