Andreu Galmes sobre la enseñanza de la música.

escoles_collage.jpg

 

 

Empieza el curso, y Andreu Galmés nos envía una reflexión sobre les escuelas de música y la situación del profesorado y del alumnado.

Ademas de llevar años enseñando, regularmente viaja a Estados Unidos para participar en seminarios de la Berkeley, con lo que creemos que esta plenamente capacitado para evaluar la situación.

 

Es un tema recurrente que a lo largo de los años hemos sufrido, unos desde el lado del que quiere aprender y otros desde el lado del que quiere enseñar. Desde jazzinmallorca, os dejamos esta tribuna abierta a todos los que queráis expresar públicamente vuestra opinión, razonada en base a vuestra propia experiencia.

En el universo del jazz, de la música moderna en general, ya no hace falta demostrar que la sabiduría esta en los que cada noche se dejan la piel sobre los escenarios, no en los que se pueden ir a dormir tempranito porque siguen enseñando lo que vomitaron en sus oposiciones.

Sin olvidar que hay cada vez mas músicos que se han esforzado por “validar”, “oficializar”, “santificar” y “glorificar” con un sello de la autoridad in-competente sus capacidades, es evidente que el sistema educativo-musical en España carece de habilidad para captar a los músicos que “dan la talla” y mantienen la música viva.

Contadas excepciones surgidas a raíz de la filosofía berkeliana del aula y el taller y algunos insignes continuadores, la sabiduría musical se ha transmitido a través de clases particulares, escuelas municipales con cierto grado de libertad, o entidades culturales asociadas a modo de factoría o escuela, que fueron suficientemente inteligentes como para “fichar” a músicos de contrastada solvencia profesional, aunque también las hay que "exprimen" económicamente donde no deben…

Con los años, el panorama ha ido cambiando pero la normativa sigue artríticamente empeñada en primar el inmovilismo. Mientras en Estados Unidos ya hay voces críticas con el modelo Berkeley, nosotros todavía andamos luchando por incorporar a los músicos profesionales a la gestión educativa de la música. Ciertamente, todo acaba por institucionalizarse, pero el retraso educativo que sufrimos en este país en lo que a música creativa se refiere, es, simplemente acojonante, y únicamente compensado por la labor de los músicos.

Muchos sois los "músicos que educáis musicalmente", a menudo poniendo en peligro vuestra dignidad como trabajadores, frente a los que cobran a cambio de plegar su dignidad.


Nuestro agradecimiento a todos vosotros por mantener viva “la música” como forma de expresión y de cultura.

 

 

 

 

Parlant d’algunes Escoles Municipals de Música

El fet d'existir una escola municipal de música és interessant pel simple fet de la interacció cultural que comporta. Els alumnes a més d'assolir uns coneixements teòrics musicals, avui anomenat llenguatge musical, també poden gaudir de l'aprenentatge d'un instrument/s musical/s i la seva interacció amb altres instruments i estils populars, clàssics o moderns.


La direcció educativa del centre amb una programació adient i la participació activa del professorat és imprescindible per assolir aquests objectius a més d'una essencial motivació tan dels alumnes com dels mateixos professors.
Demostracions tècniques dels professors en els seus diferents instruments, clínics, audicions, concerts, "combos", conferències, etc. formen un conjunt d'activitats primordials per al bon funcionament de l'escola.
 Les reunions o claustres dels professors també són importants per a discutir els diferents problemes educatius de l’escola.


Res més lluny de la realitat. En teoria un professor de música necessita d'una titulació o habilitació ( si l’ensenyança no és reglada) per a tal fet, cosa que sovint, donades les condicions  laborals s'ha de solapar o primar el sou a la vàlua del professor.
Quan una escola pública subvencionada front als alumnes que paguen unes quotes mínimes es veu com una empresa privada, la gerència  rebaixa les condicions laborals dels professors en tots els sentits a més de preferir, sinó obligar,  un màxim de classes col·lectives i un mínim d’individuals que de fet son imprescindibles.
Així s’arriba a unes condicions laborals on s’ofereixen setze euros bruts l’hora prorateada, es a dir, amb vacances i pagues dobles incloses. El professor  ve a guanyar uns tretze euros l’hora. A més no es paguen els dies festius ni el famós “finiquito” que en canvi sí es firma, fet de dubtosa legalitat. I les baixes mèdiques, a no ser que un ho tengui bé amb la direcció, s’han de recuperar(tot un exemple de com respectar l’estatut del treballador).  Altres escoles n’ofereixen divuit, quinze i sembla ser que n’hi ha que arriben a oferir-ne dotze.
Compareu aquestes condicions amb qualsevol altra professió lliberal; professors de primària o secundària, missers, arquitectes, pintors, escultors, etc
.
S'arriba a haver de signar les hores com si de d’una fàbrica es tractés, desconfiant del professor ja d’entrada.
Un contracte per hores quan els alumnes paguen per mesos. La gerència vol treure el màxim rendiment. Cap professor dedicarà més d'un dia a tal escola si vol subsistir del seu treball (a no ser que sia un simple "extra") i aquest dia significarà un mínim de cinc, sis o set hores lectives. Un professor sap de l'impossibilitat de rendir adequadament més de quatre o cinc hores lectives seguides per dia. L’intrusisme (m Exercici d'una professió, d'un càrrec, etc., per una persona no qualificada oficialment) està a l’ordre del dia.
 Aniran desapareixent classes de certs instruments no productius (oboè, tuba, violoncel, baix, trompeta, etc.) i restaran els productius (“guitarra popular”, “batukada”, piano, etc.)


 Quins professors tindrà aquesta escola? Joves inexperts mentre preparen oposicions o cerquen qualsevol altra feina, professors que tenen un extra “fàcil” ja que no s’agafen seriosament tal Escola , intrusos que de moment “no tenen res mes”… Lògicament sempre hi ha excepcions més que lloables però que simplement confirmen la regla.


Ara ja no parlem de música, d’aprenentatge ni de cultura. L'escola que s'apunti a tal funcionament està condemnada al fracàs. Serà qualsevol cosa menys una veritable escola de música.
 Hi ha moltes maneres de fer que una escola funcioni, començant per una bona gerència i acabant amb unes quotes adients, conscients que la música, per molt que diguin, no és una simple activitat extra-escolar.


La dignitat, pot ser l'únic que ens queda als que estimem la música com a element cultural, ens obliga a denunciar aquest fet. Poseu-li un altre nom, però no l'anomeneu escola .
Desgraciadament els únics que paguen tot això, mai més ben dit, són els alumnes, que cap culpa en tenen.

He viscut i visc de la música, soc músic i professor,  n’estic orgullós i no suporto ni suportaré les injustícies ni els enganys. Un músic i no parlem d'un professor, part essencial de l'educació d'un infant es mereix un reconeixement digne i per tant, tal professor, també n'ha de ser digne.
Utilitzar una escola de música per a fins polítics (sia per mantenir una cadira o un sou), econòmics d’alguns i d’influències d’altres és com a mínim vergonyós, com jugar amb la por del professor de perdre el seu treball.
Les diferències fetes entre alguns professors  provoca un mal ambient agreujat amb la desconfiança cap a una direcció que tracta l'escola com si d'un supermercat es tractés.
La direcció educativa ha d'estar al servei dels alumnes, dels pares i dels professors i no a l'inrevés.


Veiem sovint un final de curs amb  la despreocupació de la majoria dels professors tant per les audicions com pels concerts . Vestir als pobres alumnes de “papallona” per a mal cantar un tema no fa escola i en canvi sí demostra moltes coses.
Interessa a algú el nivell musical de l’escola? O els interessos són uns altres?
Quants d’alumnes  de l’Escola tenen un nivell mínim per a poder tocar un instrument?
Per què hi ha una escola?
Les respostes a aquestes preguntes són molt senzilles, teòricament, però em sembla que sovint les respostes no tenen res a veure ni en música ni en cultura.


Si no hi ha professors no hi ha escola, tan necessaris són com els alumnes que amb el temps preferiran una escola on realment s’ensenyi si és que volen aprendre música, optant molts d’ells per les classes privades, opció més que recomanable, tant per l’alumne com pel professor .
Una escola privada pot ser pugui no tenir certs miraments, allà ella si vol tenir un cert nom i mantenir-se com a tal, però una pública, pagada amb els diners de tots, no.


Digueu-me idealista però la música com a art és una ciència, una ciència seriosa i a la vegada meravellosa que massa sovint el mercat i la societat més inculta que confon la fanfàrria amb la música culta, ha embrutat.


Assolir un bon nivell musical en tots els sentits és molt difícil, són anys d’estudi i experiència, ser un bon professor també. Si no som nosaltres mateixos, els músics i professors que lluitem per un treball digne,  difícilment ningú ho farà. Més bé a l’inrevés, cada pic més la música esdevindrà el que no és, una simple activitat extra-escolar no valorada per a profit d’alguns, normalment no músics.
Les escoles es converteixen en guarderies barates on de pas les criatures aprenen un poc de música.

Fa anys, a un altre article ja vaig escriure que “per aprendre quatre cançons i dues tonades no és necessària cap escola”.
Es fa molt difícil explicar a un alumne el futur que li espera com a músic si no canviem tot això.

 

Andreu Galmés
Agost 2010

Reply

Leave a comment.