Tommy Emmanuel & Antonio Rey


Recomanaria a tot aquell que mai l’ha vist anar a un concert de Tomy Emmanuel, el talent d’aquest guitarrista és inqüestionable. La seva entrada després del extraordinari Antonio Rei va ser tan explosiva que el públic ja estava entregat al que manés l’australià abans de finalitzar el primer tema.
Aixecar un concert amb només una guitarra acústica pot ser una tasca titànica i per descomptat ell el va aixecar sense despentinar-massa, la fórmula està més que provada i li funciona. Des del Blues fins al Folk passant pel pop amanits amb sentit de l’humor i grans dosis de virtuosisme, això és el que ofereix Emmanuel en els seus concerts.
Va ser una vetllada en la qual el Jazz no estava ni se l’esperava, el repertori de Tommy Emmanuel no té aquest gènere com una de les seves prioritats i el despistat que estàs buscant alguna cosa semblant al Jazz no van tenir massa fortuna.L’espontaneïtat i la proximitat amb el públic són marca de la casa, tota la nit estava ben estudiada i fins al que podria semblar casual en realitat no ho era, aquest concepte tan americà del show business portat amb mestria.

El virtuosisme del que parlàvem és alhora una gran qualitat, però que de vegades propicia un cert encotillament creatiu, harmònics, tapping i qualsevol altra de les moltes tècniques que domina Tommy Emmanuel no n’hi ha prou si al final no ajuden a aconseguir un repertori equilibrat i aquí és on potser falla el guitarrista australià. El contrapunt a això ho vam poder veure aquesta mateixa nit amb Antonio Rei, guitarrista flamenc i gairebé per definició virtuós on aquesta capacitat juga en cada nota a favor dels temes donant-lis vol.

El moment més memorable va ser el tema mà a mà entre tots dos guitarristes on Tommy Emmanuel va haver acoblar-se a Antonio Rei (no podia ser d’altra manera) i demostrar que també és capaç de supeditar-se a un gènere tan aliè com és el flamenc amb humilitat i bon gust.

Reply

Leave a comment.