.sp-thumbnail-wrapper { background-image:none}

Feliç día del Jazz…o no.

Per si encara no s’han assabentat avui és el dia internacional del Jazz, Herbie Hancock ha impulsat juntament amb la Unesco establir que avui dia 30 de abril sigui el primer dia internacional del Jazz. Per tan assenyalat esdeveniment avui a NY s’ha organitzat la mare de tots els concerts, la llista de convidats és interminable: Herbie Hancock, Tony Bennett, Terence Blanchard, Richard Bona, Dee Dee Bridgewater, Candido, Ron Carter, Vinnie Colaiuta, Robert Cray , Eli Degibri, Jack DeJohnette, Sheila E., Jimmy Heath, Hiromi, Zakir Hussain, Chaka Khan, Angelique Kidjo, Lang Lang, Joe Lovano, Romero Lubambo, Shankar Mahadevan, Wynton Marsalis, Hugh Masekela, Christian McBride, Danilo Pérez, Tineke Postma, Dianne Reeves, Troy Roberts, Bobby Sanabria, Wayne Shorter, Esperanza Spalding, Susan Tedeschi, Derek Trucks.

Si Wynton Marsalis fa molts anys es va erigir en el rector del Jazz, Nicholas Payton a finals de l’any passat directament l’enterrava encara que fos amb 50 anys de retard (per si no ho saben, el Jazz va morir al 59 segons el trompetista) I Herbie Hancock, doncs ja ho veuen, és el impulsor del dia internacional del Jazz .

Mentre les estrelles del Jazz (uns més que altres) parlen sobre l’humà i el diví pel que fa al Jazz, al món real els músics s’enfronten a un any que serà dels més complicats en anys. Actuacións mal remunerades (algunes ofertes són realment vergonyoses), precarietat laboral, intrusisme i mil problemes de tota la vida, estan amplificats i agreujats per la crisi. A les grans ciutats la situació és fins i tot pitjor, l’excés d’oferta davant d’una demanda irrisòria ha tirat els preus encara més fins arribar a extrems realment alarmants.

Jazzin’Mallorca no fa gaire va rebre un correu d’una productora buscant músics de Jazz per a un programa de televisió. Condicions immillorables, tocar gratis i donar les gràcies per donar-los l’oportunitat de donar-se a conèixer a la televisió (obviarem aquí la nostra amable resposta) I aquest, més o menys, és l’ambient que es respira en el món del Jazz de guerrilla, però que no decaigui la festa, hi ha més.

Si pensàvem que aquestes coses només passen aquí, no es preocupin, hi ha consol per a tots. A Nova York (Birdland, Village Vanguard, etc) les coses no pinten millor, Broadway ha començat a utilitzar música enllaunada (cobrant el mateix als espectadors, això sí), en els clubs toquen músics no professionals, els programes de música en les escoles han estat cancel · lats, els músics no tenen cap tipus de cobertura social.

Per tot això, aquesta lloable i festiva iniciativa es presenta com un brindis al sol mentre s’ensorra part de l’ecosistema que sustenta el Jazz, perquè més enllà de Hancock, Marsalis i molts insignes músic que tenen pocs problemes per omplir auditoris a 50 € ( s’han guanyat el seu lloc i posició, per descomptat) el seient, hi ha una legió de músics que són els que dia a dia ens porten el Jazz en directe en clubs, places i festes.

Defensar el Jazz com a concepte, com a gènere, com a element unificador entre races i nacionalitats, com a art, és necessari i just, però sembla que ens oblidem d’una cosa molt important, cada vegada que un empresari, productora, discogràfica o polític rapinya un concert per quatre duros no fa sinó menyscabar l’art, el Jazz en si, no podem dissociar el Jazz dels músics, no podem entrar en discussions sobre què és Jazz i què no ho és mentre els músics que un dia van decidir agafar el camí difícil tocant una música minoritària són insultats i explotats.

http://justiceforjazzartists.org/

Comments

Reply

Leave a comment.