Crònica Madeleine Peyroux-ESTIVA

DSC_5857

Això de la Peyroux va ser una mica el de sempre, o t’agrada o t’avorreix. Però a veure, el mateix passa amb Leonard cohen o Lou Reed, encara que no amb Dylan o Willie Nelson (que o t’agraden o et treuen de polleguera), en fi, vaja associació més absurda que m’ha sortit…

El festival ESTIVA, amb una organització a la merescuda alçada de Port Adriano, deixa en evidència altres ports esportius degans i de renom, que fins i tot en temps millors no van apostar pel valor afegit del producte cultural. Esperem que en 2014 es repeteixi la iniciativa.

El cas és que les expectatives per al concert eren les justes, al cap i a la fi els seus darrers enregistraments pateixen seriosament de “producció musical bleda”…

Si el seu Dreamland mantenia un delicat equilibri entre cohesió i monotonia que feia destacar alguns temes, en aquest últim Blue Room, cal fer seriosos esforços per aferrar-se a un “Bird On The Wire” massa Peyrouxitzat (en directe li va quedar molt mes sentit el “I Can’t Stop Loving You”).

Sense ser la “alegria de l’horta” la Peyroux se’ns ha tornat comunicativa, brindant moments “d’arrencada” espontàniament sufocats, somriures còmplices als músics de l’ “espai Peyroux”, i freqüents referències als seus mites musicals, tot això per oferir un concert malenconiós però sense ser emotiu.

 Dit això, ¿algú m’explica per què m’ho vaig passar bé?

Reply

Leave a comment.