Ho llegim en ABC , una  engrescada nota  -per a ser d'agències- en la qual es qualifica  la música de Woody Allen com de terapèutica.

La fórmula segueix funcionant, el morb per veure a Allen de prop i poder-ho contar el dilluns en el treball pot amb qualsevol exigencia musical, altre factor que supera el judici musical d'un és pagar 60€ per un concert, reconeguem que gairebé més dur que dues hores de espasmódics sols de clarinet és haver de reconèixer que hem pagat per a escoltar-los.

Ho vam poder comprovar en el archi-famós Palma Arena, centenars de persones van aplaudir tots i cadascun dels "inoblidables" moments que ens van regalar Allen i companyia sense el més mínim besllum de ganyota en les seves cares. En el seu moment ja vam poder veure com ell sol era capaç de llastrar a quant músic es pugés a l'escenari, arrossegant fins i tot a músics excepcionals com Greg Cohen o Eddy Davis a la mediocritat, conscients ambdós que el que tenen al costat intentant tocar el clarinet és la seva única oportunitat perquè milers de persones estiguin disposades a pagar per a veure'ls tocar un  repertori Dixie fora del hotel Carlyle, sens dubte un injust plantejament per als músics que s'han de buscar la vida sense més arguments que el seu talent.

No busquin més, si aquesta és la primera crítica negativa que troben cap a la figura musical del moment probablement sigui la penultima (l'altre la poden trobar també aqui ), ja que mancant un bon guàrdia civil disposat a dictaminar que “això no és un músic” sembla que tampoc existeix periodista amatent a reconèixer que per a veure el que fa Woody Allen sobre l'escenari difícilment s'hauria de cobrar.

Si volen veure la millor obra de Allen en referència al Jazz no fa falta que vagin a veure'l tocar, el seu millor treball es diu Sweet and Lowdown , aquí  anomenada “Acords i desacords” un preciós exercici de sensibilitat cap a la música i els músics. Demostrant que per més que s'obstini, només una de les seves passions se li dóna realment bé.

Meneame

?