|
Oscar Peterson (1925 - 2007) |
|
|
|
|
escrit per Miquel Àngel Daniel
|
|
Wednesday, 26 December del 2007 |
|
Virtuosisme és una paraula massa emprada per a definir el que Oscar
Peterson feia devant del piano. Escoltar My Favourite Instrument(1968)
o The Trio(1973) -per esmentar dos discs gairebé a l'atzar- revelen a
un músic que més enllà de les etiquetes o encasellaments es mereix un
reconeixement pel seu estil propi i per una trajectòria impecable.
Repassar la seva biografia és innecessari ja que existeixen molt bons
llocs on consultar-la, intentarem aproximar la figura de Oscar Peterson
a aquells que no han escoltat gens d'aquest fenomenal músic.
Oscar Peterson va ser criticat al llarg de la seva carrera per la seva tendència a l'excés de notes que habitualment utilitzava en l'execució dels seus temes, però com comenta Scott Yanow a AllMusic.com "on ell utilitza 100 notes altres pianistes utilitzen 10, però normalment encaixa les 100, no hi ha gens dolent a mostrar la teva tècnica si serveix a la música". Un exemple d'aquesta caracteristica que tant el va definir podria ser aquesta versió de Round the midnight.
Des del principi de la seva incipient carrera va demostrar interès per el boogie-woogie i posteriorment va ser el swing el que marcaria la seva carrera durant diversos anys amb col·laboracions amb Nat King Cole. Admirador confés de Art Tatum, també es va influenciar pel pianista George Shearing.
La seva eclosió artística a la fi dels anys quaranta amb un concert en el Carnegie Hall li va obrir les portes a uns anys en els que Oscar Peterson va tocar amb els millors músics de l'època. Sempre es va sentir especialment còmode en la formació de trio i alguns dels seus millors i més destacables discs es van enregistrar sota aquesta formació. Tambien és destacable la sèrie de col·laboracions amb els trompetistes Dizzy Gillespie, Roy Eldridge, Clark Terry, Jon Faddis i Harry "Sweets" Edison.
A partir dels 60 Peterson comença a enregistrar una sèrie de discos en solitari on demostra que pot fer gala d'un lirisme sense estridències ni excessos que recorden a Art Tatum.
Per als que es vulguin apropar a aquest músic recomanem els següents discs:
1964 Trio Plus One
1964 Canadiana Suite
1974 The Trio
1999 The Very Tall Band: Live at the Blue Note
|
Articles 
