Els camins del Jazz són sovint sorprenents i fan estranys companys de llit, sense cap dubte tots ens hem trobat amb músics obstinats a fusionar estils que resulten irreconciliables en les seves mans i amb resultats dispars i de vegades desafortunats, també estan els músics que sent aliens al gènere intenten “jazzear” el seu treball caigui qui caigui per motius diversos.

Per això els que en algun moment vam tenir la sort de descobrir a Tom Waits ens compadim de tots aquells que no han tingut la paciència de submergir-se el suficient temps en el seu univers musical i agraïm el dia en el quel varem despertar de la inòpia que suposa viure d'esquena al geni. No hi ha excusa per a no escoltar-lo, per a qui no pugui amb la seva veu dura i aspre pot refugiar-se en els seus primers discos, com l'elegant “Closing Times” i trobarà a un Waits més assequible en aquest sentit fins que estigui preparat per al següent pas, per als que se senten més còmodes en l'estrip i la teatralitat més aclaparant, qualsevol disc a partir dels 80 en els que Waits es reinventa progressivament fins a convertir-se en el inclasificable geni que és avui, si tinguesim que parlar d'un punt d'inflexió, sens dubte parlaríem de "SwordfishTrombones", un disc únic.

El Jazz ha estat molt unit a Tom Waits i discos com Blue Valentine balancejan-se entre el Blues i el Jazz de forma magistral ho testifiquen. Waits ha begut del Jazz i el Blues i es fa evident en tota la seva carrera (dos dels seus ídols confesos són Thelonious Monk i Louis Armstrong) en molts dels seus treballs trobarem traces  o arranjaments jazzistics que s'entremesclen i fusionen d'una forma natural i impecable.

Deixant de costat qualsevol consideració estilística o tècnica i oblidant-nos de les sempre desmanegades etiquetes (etiquetar a aquest tipus és impossible), amb Waits sol queda rendir-se davant la seva música impecable i evocadora però sobretot davant les seves lletres sempre emocionants capaces de transmetre tota mena de sentiments. Waits va sortir gairebé il·lès de la seva pròpia vida i en el camí va adquirir el do de transmetre bellesa a les escenes més sòrdides. Si tinguesim que explicar a algú el que això vol dir, sens dubte no parlariem, lii donariem a escoltar Tom Traubert's Blues per esmentar una.

 Tom Traubert's Blues

 
Desgraciadament la genialitat musical no és de vegades extensible a altres àmbits i en l'última gira de Tom Waits resultarà impossible i prohibitiu acudir a la cita. Impossible, perquè molts són els que intentem aconseguir entrades i va resultar ser una experiència decebedora, les exigències de Waits amb vista a evitar la revenda, (presentació de DNI, dues entrades per persona) van dur al caos a teleentrada, incapaç de gestionar correctament la situació i quedant col·lapsada fins i tot abans del les 9:00. Com es comenta en multitud de blogs la indignació ha estat total ja que a sobre el sistema per a evitar la revenda aparentment no ha funcionat i s'han venut entrades per gairebé 400€, podem dir pués com comenten:  "Teleentrada has been drinking... (Not me)."

Prohibitiu pel preu, desemborsar 100€ per a veure a qualsevol músic suposa un autentic conflicte ètic (per no parlar del conflicte econòmic de gastar 100€ si vols arribar a fi de mes). Qualsevol entrada de més de 60€ és un despropòsit per molt excepcional que sigui la visita. Una pena que els esforços de Waits i compañia no fossin encaminats a fer assequible la seva actuació. Veient el devessall de vendes no hagués estat desgavellat ampliar els dies de concert i rebaixar preus.

Esperem que els esforços de “Waiting for Waits" algun dia fructifiquin i compleixin el seu objectiu, l'esforç que han realitzat any rere any ho mereix i així puguem gaudir un concert del gran Waits sense haver de creuar el toll.

Meneame

?