Giulia Valle
Auditori d’Alcúdia
5 de septembre de 2009, 22:00 h

Albert Bover(p)
Martí Serra(ts,ss)
Santi de la Rubia(ts)
Giulia Valle(db)
David Xirgú(d)

Giulia Valle té bon gust per a triar als seus músics, el que garanteix un impuls extra al seu treball com instrumentista i àmplia en molt les seves possibilitats creatives. Tot això l'ha situada immillorablement en el panorama jazzístic, tant com a lider com com a sidemen.  

Si la primera vegada que ens va visitar Albert Bover, ens queixàvem de la seva discreció, amb el temps s'ha presentat com un creador d'atmosferes impressionant, que sempre ens deixa discrets rampells de capacitat improvisadora. Tot i semblar profundament submergit en les col·laboracions, cada vegada és major el desig que ens visiti liderant el seu propi trio amb David Xirgú o Massa Kamaguchi(col·laborador de la Travelling School de Jimmy Weinstein), o tal vegada amb aquest duo amb Horaci Fumero amb el qual va publicar en 2008 “Caminhos cruzados”.

Martí Serra és ja un imprescindible de l'escena barcelonina, i en aquesta formació assumeix indubtablement un lideratge que ens permet conèixer part de la seva faceta més expressiva. La presència d'un segon saxo tenor li permet enorme llibertat de moviments en un entorn marcadament modal, les entrades en unis i els motius obstinats s'obren a improvisacions en les quals Serra se sent tan còmode que és l'únic de tota la banda que no duu papers. Evidentment, el seu enregistrament “Alguns moments bons”, no és casualment el premi de la revesteixi Jaç a la millor nova proposta 2009.

De David Xirgú no afegirem res de nou, l'esquerrà està en el mes alt del rànquing de bateristes que han passat per Mallorca en els últims anys. Tempo inquebrantable, plenament conscient del que succeïx en cada racó de l'escenari, matisa discretament i fa que el treball del bateria sembli molt fàcil.

Especial esment mereix també un jove segon saxo tenor, Santi de la Rubia, que malgrat la seva joventut es va situar perfectament sobre l'escenari, amb espai per a les seves improvisacions i amb la difícil responsabilitat de mantenir la consistència de la banda durant els solos de Martí Serra.

Meneame

?