Kitflus Kuartet
AlcúdiaJazz. Auditori Alcúdia, 15 setembre 2007

Josep Mas Portet "Kitflus", piano
Manuel Martínez del Fresno, cello
Roger Blàvia, bateria
Rafael Escoté, baix

  

Que Kitflus és un músic versàtil ho demostra el seu ampla i variat curricul com arranjador, i que a més tenen un gran sentit de l'humor, va quedar clar des de molt prest a l'Auditori d'Alcúdia, és suficient amb saber que la seva actual productora musical es diu Sulfik.S.L i que al seu curricul hi trobam des de la música de la película "Historias de la Puta Mili", a les musiques del "Club Super 3" o la sèrie "Poble Nou", a més d'una fructífera col·laboració amb Serrat.

   
   
Al llarg del concert es va encarregar de demostrar que aquell moviment musical que va irrompre a la música catalana als setanta, el rock laietà, ens ha deixat una nòmina de músics que estan presents en la major part de les produccions musicals de qualitat del nostre país.

  

Al Kitflus Kuartet es retroben dos components de "Pegasus", Josep Mas Portet "Kitflus" al piano i Rafael Escoté al baix, que juntament amb Manuel Martínez al cello i roger Blavia a la bateria, formen una combinació certament original i en la que vam poder comprovar que domina el bon humor.

Manuel Martínez s'asseu acústicament entre el piano i el baix, convertint al cello en el matís que atorga un toc diferencial a la recepta sonora del "chef Kitflus".

  
Roger Blavia ens va visitar l'any passat en aquest mateix escenari acompanyat de Jordi Bonell, una formació en la que també estava Albert Bover, que enguany ens va visitar com a part del trio d'Horacio Fumero a Sa Pobla. Baterista habitualment requerit per companys de la època laietana com Carles Benavent o Joan Albert Amargós, és contundent en la seva pegada i va estar matisant permanentment les evolucions de Kitflus i la resta de components.

  

El lideratge de Kitflus és evident des del primer moment. Com a pianista se li reconeix una gran versatilitat i una impresionant capacitat per enllaçar motius, el que duu a que algunes peces siguin autèntiques suites, els noms de les quals, com ells mateixos reconeixien, tenen algunes vegades molt poca lògica. "Mimi i Fifí", "Dimoni de Tasmania", "Pajarollueva", "Pressec de poma" o la excel·lent "Cellitis", ens van dur fins al crescendo final d'un projecte molt personal, en que que s'ha de cercar el jazz com una actitud creativa més que com un bolic formal.

Meneame

?