Pedro Iturralde Quartet. AlcúdiaJazz, 22 setembre 2007

Pedro Iturralde(s, cl)-Mariano Díaz(p)-Miguel Ángel Chastang(b)-Carlos Carli(d)

Es notava alguna cosa diferent per la major afluència de públic, i es que Pedro Iturralde, a més de ser pioner del jazz a Espanya, ha arrelat la seva música a les tradicions musicals properes i sonoritats que han servit de referència a un públic encara poc marcat per la influència anglosaxona, en certa mida, Iturralde te molt d’antropòleg musical. Aquest aspecte, s’ha vist potenciat al llarg dels anys en que s’ha dedicat a la docència des de la seva càtedra del Real Conservatorio Superior de Madrid, el que per una altra banda l’ha mantingut una mica allunyat dels escenaris.

La sonoritat del músic navarrès, sempre resta vinculada als referents de la tradició. El concert, plantejat com un viatge antropològic, s’iniciava amb una declaració de principis plenament jazzística, enllaçant amb la chançon francesa. Aquí es va demostrar com Iturralde gaudeix de les referències melòdiques clares, amb el que va elegir un clàssic d’Edit Piaf, l’”Hymne à l’amour” que no va poder evitar finalitzar amb una referència melòdica a l’immortal “La vie en rose”. Després vam continuar cap a les influències de hel·lenístiques, que de la mà de la seva “Suite Helenica” es perllongaria fins tancar el cercle i tornar a Espanya entrant per Catalunya, amb un “Cant dels Ocells” que va conèixer del propi Tete Montoliu, amb qui va compartir nits al mític Whisky Jazz madrileny. Després, vam tancar el cercle tornant al sur, bressol d’un patrimoni musical que ha rebut reconeixement internacional.

En aquest punt, cal aclarir per si encara hi ha algú que no ho sàpiga, que Iturralde fou convidat amb el seu sextet a participar al Festival de Jazz de Berlín de 1967, rebent de Joachim Berendt, director del festival, l’encàrrec d’incorporar al seu sextet a un guitarrista flamenc. El guitarrista en qüestió, va actuar sota el pseudònim de Paco d’Algeciras, però en realitat es tractava d’un jove Paco de Lucia. Posteriorment, aquesta experiència va quedar enregistrada en dos discs que actualment són part del catàleg de Blue Note, “Flamenco Jazz”, malgrat també és cert que l’encontre no es va publicar a Espanya fins 1974. Malgrat no es va publicar a Espanya fins el 1974, Iturralde explicava que no es tractava d’una “fusió”, sinó d’una superposició d’una guitarra flamenca sobre un grup de jazz que havia arranjat un conjunt de temes amb aire “flamencòlic”, però no va existir per part del guitarrista una integració en el llenguatge jazzístic. En qualsevol cas, Iturralde sempre ha mantingut la línia d’investigar repertoris tradicionals, fent-ne arranjaments en clau de jazz. En qualsevol cas, aquesta experiència com el propi Paco de Lucia declara, va deixar una llavor que anys després el duria a acostar-se al jazz per servir de catalitzador a tota una generació de músics, que sí arribarà a encarnar actituds creatives jazzistiques en clau flamenca.

Miguel Àngel Chastang es un contrabaixista de referència que no ens visita tan sovint com voldríem, que pot presumir d’un “punch” amb cos i de línies que “caminen”, cosa difícil tenint en compte els freqüents canvis de temps i registre de les composicions i arranjaments d’Iturralde.

Mariano Díaz és un pianista argentí que ha sabut integrar-se als sons flamencs participant en projectes com al “New York flamenco Reunión” de Marc Miralta i Perico Sambeat, o acompanyant al guitarrista Gerardo Núñez. Iturralde ens va oferir una personal interpretació al piano, el que va demostrar que certament s’ha de ser un músic destacat per ser cridat per el músic navarrès.

Carlos Carlí és un clar exemple de la discreció que envolta el jazz. La seva impressionant nòmina de col·laboracions el converteix en baterista de referència del panorama nacional, i ho va demostrar amb la seva absoluta soltura entre els arranjaments d’Iturralde.

Un punt realment destriable del concert, fou la recuperació de l’Iturralde clarinetista. Feia molt temps que no gaudíem per aquí tant de protagonisme per un clarinet, i s’ha de dir que per tenir-ho oblidat, el saxofonista li treu el màxim suc a un instrument que li permet demostrar la seva especial sensibilitat per les melodies, que va estar present durant tot el concert.
Quan va acabar el concert, vam percebre la sensació d’haver assistit a una classe magistral d’un músic que extreu la màxima expressivitat del saxo i clarinet, però que a més a més ha sabut nodrir-se de múltiples influències creatives.

Meneame

?