Event: Ciclo de Jazz Ron Brugal

Data: 3 de maig

Lloc: Real Club Náutico de Palma
Grup: Tony Lakatos & Manfred Kullman Trío.
Intérprets: Tony Lakatos (saxo tenor i saxo soprano), Manfred Kullman (piano), Steve Bergendy (contrabaix), Salvador Font (batería).

El saxofonista hongarès Tony Lakatos és un d'aquests músics possiblement gegantescs que bé podria encapçalar el cartell de qualsevol gran festival mediàtic, però que, per alguna raó que se m'escapa i que segurament guarda major relació amb el màrqueting que amb la música, milita de forma poc merescuda a la divisió dels escenaris discrets.

  

És un tipus d'aspecte no molt simpàtic, un escatimador de somriures, que oferix, sense previ avís, cops  d'autèntica genialitat. El Jazz d'avui fluctua amb excessiva freqüència entre la trasgresió gratuïta i l'estricta formalitat. Per això emociona Lakatos quan regala, de sobte, a la meitat d'una interpretació simplement correcta, petites píndoles del seu desmesurat talent. La banda sencera es creix després d'ell, perseguint les seves notes, i el públic delata la seva estupefacció al final del sol, quan no sap si aplaudir o quedar-se amb la boca oberta.

El cicle de Jazz Ron Brugal, organitzat pel Real Club Nàutic de Palma, és una iniciativa ambiciosa per a una entitat que no es dedica exclusivament a la cultura, però està lluny de poder competir amb altres programadors musicals del gènere. I, en certa manera, aquesta és la seva gran virtut, doncs ens descobreix a aquesta segona línia de mestres de la música els quals podríem, perfectament, haver-nos perdut.

  
Lakatos va actuar el passat 3 de maig en la Sala Magna del Nàutic acompanyat pel trio del pianista alemany Manfred Kullman, altre personatge sens dubte singular, compositor i intèrpret de comprovada solvència i habitual en les nits del club Saratoga. Kullman és el responsable de que el Bösendorfer del Nàutic hagi tornat a sonar. Ha estat, literalment, el seu salvador i és, al costat del sempre actiu Geoff Frosell, l'ànima del cicle Ron Brugal.

L'ocasió d'interpretar les seves pròpies composicions amb Tony Lakatos era massa apetitosa com per a desperdiciarla. I així va anar com molts, que ja sabíem com les hi gasta Kullman en la seva condició d'intèrpret virtuós, vam assistir a l'estrena, o millor dit, a la revelació, d'algunes de les seves millors peces, entre les quals destaca una molt apropiada per a l'escenari, "Marejada", brodada al soprano per un Lakatos que no aixecava la vista del faristol perquè, segurament, no l'havia tocat mai abans d'aquest dia.

Però on jo crec que un instrumentista se la juga és amb els estàndars, que, per descomptat, no poden faltar si l'auditori es troba radicat, com és el cas que ens ocupa, en un club social. Admeto que solc ser sever en els meus judicis respecte a les interpretacions de peces anomenades ‘de tota la vida’. No suporto, per exemple, la meitat de les versions de "Stella by Starlight". Els estàndards exigeixen respecte i risc, i no sempre a parts iguals. Si s'opta per alguna cosa tan recurrent com "Body and Soul", doncs cap arriscar, soltar-se, anar a la recerca d'alguna cosa nova, com va fer Lakatos en un passatge memorable del seu sol. Van ser tot just uns segons, una sensació que ni tan sols va quedar registrada –almenys literalment- en la memòria, però que, no obstant això, va marcar la diferència entre un bon concert de jazz i un excel·lent.

Meneame

?