Malgrat el curt vestidet, els estudiats cops de cabellera i el ball de baiana que es va marcar la de Sao Paulo, la seva fixació amb les fotografies va ser extrema en el conservatori i absoluta a l'auditori d'Alcúdia, així que vos quedau amb una còpia de l'entrada...

Deixant de costat qüestions d'imatge, el concert va ser agradable i accessible, al cap i a la fi és impossible fer que la bossa nova no ho sigui.

“Ella” va estar moderada, tot i tenir moments en que va deixar rampells de la seva qualitat al piano. De la veu poc cal dir, per al públic en general l'estandard internacional i comercial de veu femenina de la bossa nova el va deixar Astrud Gilberto, que literalment passava per allí, així que la senyora de Johnson compleix sobradament en aquesta faceta, com ja havia demostrat en la seva “ings  Jobim”.

Rubens de la Corte confereix al conjunt la sonoritat bossanova imprescindible. La seva funció va ser desenvolupada discreta i encertadament, encara que en alguns moments la sonoritat conjunta de piano i guitarra va quedar en dubte.

Rafael Barata és el component rítmic que manté el referent brasiler constantment. Va complir perfectament la seva funció i va ser capaç de respondre constantment a uns inicis marcats sovint per la pianista. Memorables van ser els seus dos solos, especialment el primer, en el qual a més de demostrar la seva joventut, nervi i gran tècnica, reprenia constantment els ritmes mes característicament brasilers, amb el que mantenia l'interès del públic constantment. Un dels solos mes contundents i coherents dels darrers temps.

Ara ve la joia del concert, Mr. Marc Johnson. Discret durant tota l'actuació, la solidesa del seu so és impressionant, i constantment ens recorda perquè Bill Evans el va escollir per al seu últim trio. És el mateix Marc Johnson que apareix en l'enregistrament del 12 de desembre de 1979 en el Balboa club de Madrid, menys d'un any abans de la seva defunció.

Johnson, de 24 anys, militava en l'orquestra de Woody Herman, i la nit que va fer una prova amb Bill Evans al mític Vanguard, el mestre diria posteriorment que abans d'acabar el primer tema ja sabia que havia trobat al substitut d'Eddie Gómez.
Johnson té el punch dels grans, el punch que marca la diferència, el que recentment hem sentit a Holland, Mraz, Fumero, Carter i pocs mes...però a més a més té aquest lirisme que envoltava Bil Evans. Els seus dos solos principals, tant el divendres com el dissabte, van destil·lar una perfecció memorable i és dels pocs contrabaixistes de jazz que quan agafen l'arc no t'entren ganes de sortir corrent.

Evidents repassos als clàssics de la bossa, sense evitar tòpics com Chega de Saudade, Desafindot o Garota de Ipanema,i amb records a Joao Donato, Jobim, Veloso o Gil, fins i tot picades d'ullet a Gershwin, un concert agradable amb instrumentistes de luxe.


El divendres, després del concert al Conservatori de Palma, part del públic es desplaçar al local del cuiner Pepe Pintos, que va reordenar el seu restaurant en bar d'excel·lents tapes d'inspiració jazzística. Sorprenentment, l'artista va acudir amb el conjunt de la banda, i després de admirar l'obra pictòrica dedicada a ella, el fum dels fumadors va fer que passés a sopar al pati interior de local, i eren la una passada i encara gaudien d'una agradable sobretaula del Jazz Voyeur Festival.

Miquel Munar 

En general quan puja a l'escenari alguna artista susceptible d'entrar en la classificació de diva un ja va desconfiant, Dee dee Bridgewater ens va demostrar que una és diva, però també que pot ser propera al públic i deixar-se la pell en l'intent i fins a suar!. Per contra Eliane Elias és un clixé errant del que s'espera d'una “diva” (amb fòbia a les fotos sense retocar inclosa), i igual que Diana Krall -altra “diva”-, acaba llastrada per aquesta actitud remilgada que acaba per restar pols al conjunt de la seva actuació.

Però que ningú es despisti perquè les similituds entre Eliane Elias i la gèlida canadenca acaben aquí, si vocalment les limitacions d'ambdues són evidents dintre de l'absoluta correcció, en el que al piano es refereix la de Sao Paulo juga en una lliga que les mans i el currículum de Diana Krall no es poden permetre.

Centrant-nos en la part musical, el concert no va sorprendre, els temes que Eliane Elias va anar desgranant no van suposar cap sorpresa i per a desgràcia nostra el piano passava en massa ocasions a un segon pla en els temes cantats, però amb suficients detalls com per a deixar-nos desitjant escoltar més, sempre dintre d'un repertori de Bossanova que pot resultar una miqueta manegat.

I és que Eliane Elias amaga molta música malgrat l'evident intenció de resultar assequible a un ampli ventall de públic. Els detalls musicals que sortíen del piano ens feien desitjar a la Eliane Elias de “Everything I Love” o “Sols & Duets”, però al segon tema vam veure que ens hauríem de conformar amb el vessant més comercial de “Bossanova stories”

El bateria Rafael Barata va deixar per al record sengles solos de bateria, prodigis de ritme i originalitat que van arrencar els aplaudiments d'un públic àvid d'un poc de marxa. Rubens de la Corte va complir a la guitarra el poc temps que va estar en l'escenari, sortint airós de la sempre complicada labor de compartir espai amb un piano.

La nit va transcórrer sense massa sorpreses musicals fins a arribar a l'últim tema de la nit, en el que Eliane Elias va interpretar una inspirada versió del  “Desafinado” en la qual un Marc Johnson impecable però discret fins al moment es va treure de la màniga un dels millors solos de contrabaix que hem escoltat en molt temps, fent oblidar fins al nom de la senyora del piano.

Tres idees ens van quedar clares al finalitzar la vetllada. La primera és que desitgem ferventment que Marc Johnson vingui en trio a visitar-nos. Si ella toca el piano i no canta, pot venir.

La segona és que en termes de Bossanova, al final, totes les cantants se semblen a Astrud Gilberto, en major o menor mesura i ens posem com ens posem.

I la tercera és que va ser una alegria veure l'Auditori d'Alcúdia fins a la bandera, un autèntic acte de justícia per a un festival que segueix el camí de la consolidació amb uns cartells cada vegada més atractius.

Miquel Angel Daniel