Herbie Hancock es presentava al Gran Casino Mallorca, en el marc del darrer concert de la present edició del Jazz Voyeur Festival, just el dia abans d’actuar a San Sebastián i rebre-hi el Premio Donostiako Jazzaldia, per la seva capacitat d’evolució en el jazz.

Sense massa parsimònia, la banda es presentava, i en el cas d’en Hancock, el seu espai a l’escenari resumia perfectament la concepció del jazz que l’ha caracteritzat; ordinador, rack d’efectes, sintetitzador i el piano, no s’ha de tudar cap possibilitat creativa. 

El concert arrancava en un ambient oníric que ràpidament involucrà l’espectador, moments chill-out amb pinzellades free que reapareixerien al llarg del concert, i que ràpidament deixaven clares les senyes d’identitat d’aquest projecte del músic de Chicago.

Hancock vol repartir protagonisme amb Lionel Loueke(guitarra) i Lili Hayden(violí), però malgrat l’innegable solidesa musical d’aquesta, és ell qui reté l’atenció de la resta dels músics i del públic.

Richie Barshay(bateria) i Matt Garrison(baix), conformen un a base rítmica sòlida, però destaca l’incansable baixista, encarregat de proporcionar el característic groove del Hancock elèctric. 

El concert és un elaborat equilibri de moments suaus i altres més durs, sempre amb l’inconfundible segell Hancock, per acabar camaleónicament amb els seus vertiginosos Headhunters ocasionals, moment en que Lili Hayden demostrà sorprenents aptituds rockeres. 

Hancock és un músic del que ens agradaria poder gaudir més sovint, donat que es reinventa contínuament. Quan et demanen “aniràs al concert de Herbie Hancock?”, deu ser molt difícil contestar “Jo ja l’he vist al Herbie Hancock!”, perquè a diferència d’altres, ell demostra que segueix essent capaç d’evolucionar. 

Meneame

?