Jazz Voyeur Festival 2009
Richard Bona.
12 de novembre de 2009, Conservatori de Palma, 20:30

Richard Bona (baix i veu)
Etienne Stadwijk (teclats),
Jean Christophe Maillard “Mbutu” (guitarra),
Obed Calvaire (batería),
Mike Rodríguez (trompeta)
Marshall Gilkes (trombó)

El que en principi sol destacar-se com motiu d'espant; un instrumentista ficat a cantant, en el cas de Bona va ser una molt agradable sorpresa.
Amb la seva privilegiada veu va invocar constantment els esperits d'Àfrica, fins i tot va fer cantar i donar palmells amb el públic, amb major fortuna del que és habitual en aquests casos...

En la seva infància es va foguejar cantant i tocant en l'església, el que no té el mateix significat aquí que a Camerún o a New Orleans, i quan es va traslladar a Douala, la seva obsessió per George Benson el va duur a aprendre els seus solos del “Breezin” i cantar-los. Tal vegada això el va ajudar a ser el director musical de la gira europea d'Harry Belafonte en 1998, el cas és que al conservatori la seva faceta vocal va gaudir de major protagonisme i interès que la d'instrumentista.

Tot això no ve més que a confirmar que tot i que va arribar a la fama internacional com a la baixista, les habilitats de Richard Bona són tan variades que, “necessàriament”, havia de ser músic, hagués nascut a Douala o a Saskatchewan.

L'eco de Ladysmith Black Mambazo és inqüestionable, però Richard Bona és un bon cantant, no un bon baixista que a més canta. La sonoritat de la seva llengua nadiva douala, en la qual habitualment canta, ràpidament captiva amb la seva màgia a l'oïdor, la personalitat de Bona fa la resta.

Una banda multiprocedent com aquesta; Camerun-NY, Guadalupe, Maryland, Haití, Amsterdam o Queens, és un coctel que pocs poden fer sonar bé, però en aquest cas Bona aconsegueix que tot soni coherent.

“Siesta Man”, com el mateix es va definir, va brodar un concert en el qual va treure a passejar a l'auditori del conservatori pel seu riquíssim món musical interior, sens dubte, un viatge d'excepció.

Meneame

?