5 de juliol de 2007.

SFJazz Collective

Pati de la Misericordia, Palma.

Dave Douglas(tp)
Andre Hayward, (tb)
Joe Lovano,(ts)
Miguel Zenón(as)
Stefon Harris(vb)
Renee Rosnes(p)
Matt Penmann(b)
Eric Harland(d)

La nit començava amb sorpresa per l’octet, devia fer temps que no els demanaven l’entrada per accedir al seu propi concert. Deixant de banda les anécdotes, l’any passat el Collective ens demsotrava que malgrat només coincidir un parell de mesos i els arranjaments de Gil Goldstein, no patien sota la rigidesa i tenien la capacitat d’expressar els seus talents.

La experiència del Collective és innovadora, en certa mida recorda aquelles bandes reunides “per l’ocasió” pels grans del jazz, i que solien esser la continuació o el preludi d’un profitos pas per l’estudi.

Amb l’excusa de fer un homenatge a un dels grans del jazz, després de Coleman, Coltrane i Hancock, ara el torn de Thelonius Monk. El repte era difícil, però la formació ha sapigut mantenir el seu carácter i impulsar la música de Monk.

Malgrat la incorporació dels seus tres nous membres, l’eix Rosnes-Penman-Harland és una espectacular combinació rítmica. Renee Rosnes, igual com va fer l’any passat, és el vincle d’unió entre la reraguarda rítmica i la resta de la formació. La pianista és dolça en la seva gestualitat i consistent en la seva execució, en certs moments recorda un clàssic trio de jazz, i en absència de Joshua Redman, esta clar que ella a assumit major responsabilitat sobre l’escenari, malgrat la destacada presència de Douglas i Lovano.

El contrabaixista Matt Penman és feliç acompanyant, i ho demostra constantment; el seu punch i l’incontestable sentit del ritme són referència permanent per la resta de la formació.

Eric Harland és un dels millors bateristas que han passat per Mallorca en els darrers anys, només amb mirar-lo ja pots seguir el ritme. Perfecte en les seves funcions, ni massa elemental ni excessiu en els detalls, és un mestre alhora d’impregnar de dinamisme una formació que només es reuneix uns mesos a l’any, és, com el va presentar Zenon: “el cor de la banda”.

Andre Hayward és un trombonista que aconsegueix mantenir l’interés per els seus solos, una cosa realment difícil per un instrument d’evidents limitacions solists.

Miguel Zenon és l’ultim dels que repetien, i ens va confirmar el que l’any passat ja havia deixat clar, és un saxofonista de gran projecció que esperam que aconsegueixi destacar al shobusiness del jazz i sobreviure a la indústria discogràfica.

Amb un repertori tancat, els papers estàn perfectament repartits i l’equilibri és màxim, punt imperatiu davant la suma d’excel·lents músics. Des del primer tema la intensitat és total.

De les noves incorporacions, Stefon Harris te la difícil papereta de substituir Bobby Hutcherson, però Harris participa activament en tots els temes, i malgrat esser molt jove, es mostra sòlid en la seva tècnica i demostra una innata capacitat lírica.
Dave Douglas és un trompetista grandiós, i aquesta és la sensació que es desprèn de les seves composicions, la ampul·losa segona part de la trilogia que ha composat per aquesta formació, ens transporta lluny del mon monkià i ens envolta d’una grandiositat que vam intuir al seu concert a l’església de Sa Pobla, i que amb la formació d’octet es desenvolupa en la seva amplitud.
Joe Lovano és un figura i com a tal el percebem, tranquil i relaxat, la seva presencia a l’escenari és imponent, aviat ens intoxica amb el virus Monk per seguir fluidament matisant tots els temes, regalant-nos cap al final del concert i en una composició d’Eric Harland, amb un cànon en complicitat amb Zenon que puja la temperatura de l’auditori, llàstima, ens quedam amb ganes de més...moment que aprofito per demanar que "algú" s'animi a dur-lo amb la seva pròpia banda...a veure si "cola".

El problema d’aquesta banda, si és que en te cap, es que sempre ens quedam amb ganes de més, però no perquè els músics no ens aplenin, sinó perquè en tots es fa evident que els seus projectes individuals son garantia d’excel·lent jazz, i ens quedem amb ganes de tenir-los a tots aquí.

Encara han de passar quatre mesos fins la visita de Chick Corea i Bela Fleck, per sort, altres iniciatives han d’aplenar el buit d’aquests mesos, i esperam que fins aleshores s’hagin diluït les boires d’incertesa que sempre provoquen els canvis institucionals. En qualsevol cas, les notes del SF Jazz Collective sobrevolaven les primeres files del “Pati de cadires” mentre un rejovenit i recuperat esperit del Festival de Palma gaudia el moment amb intensitat...qui sap...the times they’re a...

Meneame

?