Terence Blanchard
Jazz Voyeur Festival
12 de novembre de 2009.

Terence Blanchard, Trumpet
Brice Winston, tenor sax
Fabián almazán, piano
Michael Olatuja, bass
Scott Hendricks, drums

Tot just han passat mesos des que a l'agost va presentar aquest treball, en el qual s'intercalen els temes musicals amb les reflexions filosòfic polítiques del Doctor Cornel West com a veu en off. Però a més, Blanchard va sobrat de taules, i si una cosa tenen els veterans que encara no han arribat a l'estatus de llegenda; és que aconsegueixen situar-se per sobre del bé i del mal sense caure en l'automatització.

Musicalment, el de Blanchard és un discurs sense concessions, va presentar amablement a la seva banda amb rampells d'humor i ràfegues de castellà, però es va bolcar en un jazz intens, amb enormes espais per al piano i per a la seva trompeta, Per fi una sessió completa de trompetista!

No va haver conc

essions a ritmes que desviessin l'atenció de la seva embocadura. Mentre uns deixàvem escapar somriures de satisfacció, algun altre es va escórrer subtilment a la recerca de divertiments més propis d'un divendres nit.

El treball del pianista cubà Fabian Almazán va ser sorprenent, Blanchard ha escollit un músic que malgrat la seva joventut, té la capacitat d'assumir un lideratge musical que permet al trompetista centrar-se en el seu paper com instrumentista. A més mostra un lirisme extraordinari, i una elevada capacitat d'introspecció en els seus solos. Sembla que té el necessari a per a oferir quelcom diferent encapçalant projectes personals.

Brice Winston al saxo tenor, discret en la seva presència, compleix perfectament a l'hora de complementar-se amb Blanchard, però a més, aporta un enriquidor contrapès a la trompeta. Winston ofereix un so propi, consistent i en el seu lloc, amb cos, certament un plaer gaudir amb un saxofonista de tan clares referències estilístiques.

Difícil paper el de Michael Olatuja al contrabaix, aquest anglès d'origen guineà, el mes jove fitxatge de la banda, té una enorme responsabilitat equilibrant les llicències creatives del seu company baterista, que sovint el deixa com única referència rítmica.

Notareu que en aquest article hi ha cert regust a fi de festa, i és que el concert del Geòrgia Mass Gospel(9 de desembre) és una illa autònoma en el context del Festival. El gospel nadalenc té ja una tradició que el situa en altra lliga, pel que en certa manera, el Jazz Voyeur 2009 va acabar amb “la puntilla” de Terence Blanchard.

En resum, sorprenentment escassa la venda d'entrades per a un concert, que encara que tot i no ser tan aclaparador com el d’Hiromi, ha de formar part de l'imaginari del jazz a Mallorca. Els que hi vau esser, enhorabona, els que no, us vau perdre una nit memorable, i cal dir, que en dues setmanes hem tingut dos moments memorables gràcies al Jazz Voyeur.

Hi ha moltes opinions referent a condensar tant els concerts, les principals traves són l'impacte en la cartera i la dificultat de combinar agendes, però per a mi hi ha un punt evident; els grans festivals no es dilaten eternament, i la intensitat d'aquestes dues setmanes impregna el cos de jazz, crea més afició, i per suposat desestacionaliza més que les cites disperses.

Com sabem que ja s’està treballant per a l'edició 2010; Ànims!
Enguany es presumia difícil i musicalment el Jazz Voyeur Festival 2009 ha estat Ex-tra-or-di-na-ri !!!

Meneame

?