Tranquil·litat, això és el que desprèn Billy Cobham després de tots aquests anys de carrera i de ser un referent per bateristes de tots els estils, no de bades n’hi havia una elevada concentració per metre quadrat a la Plaça Major de Sa Pobla. La seva forma de tocar i moure's per l’escenari per presentar els temes i la resta de la banda, mostren un personatge tranquil que sap que ja ho ha demostrat tot, i ara li toca arreplegar-se amb un grup de músics, simplement per divertir-se.

Ritme, perquè la seva impressionant continuïtat com instrumentista i la discreció dels seus solos, per a sorpresa del sector de professional del públic, no impedeixen deixar ben clar el groove de Billy Cobham.

Un no pot evitar tenir una mica de por d’aquest tipus de bandes, por a trobar-se un grup de comparses de luxe amb l'objectiu d’enaltir la figura del mestre, com ja vam sofrir a finals de l’any passat. Cobham també va demostrar que és un tipus discret, que únicament cerca envoltar-se de gent amb la que es trobi a gust tocant.

L’alemany Stefan Rademacher, compositor del tema “Sa Pobla” i força vinculat a l’Illa(com va demostrar el recolzament que va rebre entre el públic), es manejava perfectament i te recursos suficients a l’hora de crear aquesta cadència jazz-funk que sempre es troba a la producció pròpia de Cobham.

El guitarrista basc-francés Jean-Marie Ecay ,demostrà el seu eclecticisme al llarg de tot el concert, i algunes vegades semblava que se li feia difícil trobar el seu lloc a les improvisacions, encara que quan rebia el recolzament de la base rítmica, assolia moments d’elevat efectisme.

Cristopher Cravero l , és la curiosa combinació de violí i teclats, i encara que el primer sembla ser el seu instrument preferit, va demostrar al teclat una impressionant capacitat creativa a les seves improvisacions.

Especial esment mereix Wilbert “junior” Gill i el seu steel-pan, instrument que esteim acostumats a sentir com a element decoratiu de ressonàncies antillanes, i per això en certs moments es va arribar a fer massa present. En qualsevol cas, el steel-pan en mans d’aquest percussionista nascut a Londres, es converteix en un espectacular element d’improvisació, que evoca el component caribeny d’aquest Culture Mix. Unis amb tots els membres de la banda, la seva perfecta integració amb el teclat i un evident virtuosisme, van ocultar la seva frenètica tasca percussionista, però ens mostraren les grans possibilitats d’aquest exòtic instrument.

La qualitat musical dels components va resultar en un concert memorable per aquells que gaudeixen de la fusió del jazz, funk, rock i els elements ètnics, mentre que uns altres fou un concert entretingut però tal vegada massa homogeni. En qualsevol cas, la quantitat de públic assistent va demostrar l’encert de la elecció de Billy Cobham, i a més ens va permetre veure una de les grans figures de la bateria de les darreres dècades.

Meneame

?