Mallorca Jazz Festival Sa Pobla
13 d’agost de 2007
Horacio Fumero Trio + Josep Maria Farràs “Tot recordant Tete 10 anys després”

Horacio Fumero(b)
David Xirgú(d)
Albert bover(p)
Josep Maria Farràs(tp)

Si la percepció visual depèn del punt de vista, la percepció acústica depèn del punt “d’orella”.

Algunes vegades es difícil sostreure's de l’ambient, i quan un es troba lluny de l'escenari gaudeix d’una millor definició del so, però li costa l’esforç extra de filtrar i separar la música de l’aldarull, cosa gens complicada si comptes amb l’ajuda dels Atomic, però mortificant en un concert com el d’ahír.

Horacio Fumero fou un dels seus darrers companys de viatge de Tete Montoliu i es troba al front d’un projecte que va néixer al voltant del Festival de Terrassa, la ciutat amb la que va viure un perllongat idil·li, alimentat per la incomprensió exterior que ambdós sofriren durant anys, com testimonia el piano per la originaria cava de Terrassa que Tete va pagar de la seva escurada butxaca, i que encara s'empra.

Poc podem dir ja del contrabaixista que més ens visita i sempre es mostra accessible als aficionats i als mitjans. És un músic sòlid que ha demostrat l’encert del mestre en elegir-lo als seus darrers anys. El seu “saber estar” en qualsevol situació i companyia, evidencia una qualitat sense escarafalls. Tal vegada, per això forma tàndem amb un altra tipus senzill que “arrassa” sense aclaparar. Xirgú s’ha convertit en el complement de Fumero i David és el complement d’Horacio. Capaç d’entonar la melodia de “A night in Tunisia” o treure’s la clau d’afinació de la butxaca i ajustar els timbals sense immutar-se ni alterar el ritme, és un mestre en fer “el que toca” a cada tema.

Aquesta “parella de fet” ens ha visitat darrerament amb Iñaki Sandoval i Raynald Colom, i es fa evident que tenir-los en la mateixa formació no és casualitat, ja són una marca registrada, i al setembre tornen acompanyant Iñaki Sandoval a l’AlcúdiaJazz.

Deu ser una sensació estranya que et cridi l’Horacio Fumero per fer de pianista en un homenatge a Montoliu, s’ha d’estar molt segur d’un mateix per acceptar el repte, perquè com deia el propi Tete; “No hi ha ningú que toquí com jo...els haurà millors i pitjors, però com jo...cap!”. Per això que Albert Bover no va intentar “fer de Tete”, això hauria sigut avorrit i probablement frustrant.

Si fa uns mesos va venir acompanyant Jordi Bonell i el descrivíem com a “subtil” , d'ençà el concert d’ahir el podem confirmar com un pianista “tímid”. Dotat d’una capacitat musical impressionant, Albert Bover sembla voler passar de puntetes per l’escenari, i si normalment qualificar un músic de “discret” implica ser condescendiente amb les seves aptituds artístiques, en aquest cas únicament es refereix a la seva actitud sobre l’escenari.

Durant tota la primera part del concert, Bover va assumir el protagonisme amb un discurs intimista que poques concessions al públic, pel que mentre uns lluitàvem per mantenir la concentració, altres abandonaven subtilment el cadiram per engreixar les la tertúlia perifèrica.
Bover és un tipus molt destre però poc “torero”, molt inspirat però poc donat als focs d’artifici, per això un es queda amb ganes d’escoltar-lo en l’absolut recolliment d’un auditori. Les seves ”miradas de derrame” són discretes i passen desapercebudes per la majoria, però hi són ! , encara que no fou fins al final del concert quan la seva narració es va tornar vertiginosament bebop.

Josep Maria Farràs és un cavaller, així de senzill. Deu anys més jove però company del Tete, te una presència sobre l’escenari que s’apropa a la correcció extrema. Feia temps que no veia un músic presentar amb un gest el final dels solos dels seus companys per demanar, innecessàriament per altra banda, l’aplaudiment del públic. Incorporació tal vegada massa tardana, Farràs feu gala de recursos per atreure’s el públic, que igual que ell, es va quedar amb ganes de que els bisos s’allargassin per donar-li una mica més d’espai, encara que fos per camins més bluessy...

En fi, la rumorologia perimetral no va aconseguir imposar-se als protagonistes d’excepció d’aquest homenatge a Tete Montoliu, però la vetllada em va ensomniar tot recordant un 18 de febrer de fa 10 anys, on per 300 pessetes, la Fundacio La Caixa ens va oferir un dels darrers concerts d’un “Mestre” que ens deixaria l’agost d’aquell mateix 1997.

Benvolgut Tete, com deia l’Al Foster fa unes setmanes a Sa Pobla mateix:
“Peace, love and jazz”

Ah, i...Visca el Barça !!!

PS. L’obra de Miquel Jurado “Tete. Casi autobiografia”, és un llibre altament recomanable per proper a l’artista i el respecte per la persona, així com per la interessant discografia final.

Meneame

?