Sa Pobla Jazz Festival 2008 - John Zorn Acoustic Masada

John Zorn saxo
Uri Caine piano
Cyro Baptista percussió
Dave Douglas trompeta
Greg Cohen contrabaix
Joey Baron bateria

Plaça Major, 6 d’agost, 22:30

Ahir va ser altre dels moments històrics en els 14 anys d'història del Festival de Sa Pobla.

La presència del "supergrup" va coincidir amb una nova experiència, la del "padrí jove" del festival; bona idea a la qual li va faltar improvisació i li van sobrar 5 minuts, encara que entenem que la tasca de Rafel Creus no era senzilla.

Impressionant també l'al·lèrgia de Zorn a les fotografies, arribant a provocar moments surrealistes, per no dir jocosos...
També vam esperar que les tanques i el control policial en els laterals de la primera fila fossin per a preservar la "intimitat" visual del saxofonista, en cas contrari, també caldria preguntar-se si la progressiva invasió de les taules de bar XXL va camí de convertir el festival en un "sopar a la fresca amb jazz de fons"...punyeta, encara estic intentant escoltar el concert d'Horacio Fumero & Co. de l'any passat !!!

Atzarosa és la vida d'un piano Steinway a Mallorca, un dia t'està acariciant la "divina" Krall i al següent el mateix Uri Caine et fica unes galtades d'espant(quan a la tarda se li va fer el comentari al de Philadelpha, va mostrar posat de sorpresa i li va fer una foto al piano entre la conya generalitzada de la banda).

Per cert, la setmana que ve, el Steinway torna A Sa Pobla, juntament amb un Rhodes; sembla que Nicholas Payton té ganes d'asseure's al piano, i Dave Douglas diu que no ho fa gens malament !!!

La formació de la Acustic Masada és realment de luxe, i cal ser-ho per mantenir el tipus en aquest projecte de John Zorn. Tres d'ells repetien a Sa Pobla; Joey Baron ens va visitar en el 2000, Dave Douglas ho va fer en el 2002 en un memorable concert traslladat d'urgència. Douglas recorda tots els detalls del seu "Tiny Bell" Trio sonant en l'Església de Sant Antoni. La visita mes recent a Sa Pobla va ser la Uri Caine Bedrock el 2005.

Tot i que soni estrany(cadascun té les seves debilitats i perversions), per mi l'heroi de la nit va ser Greg Cohen, perquè aconseguir que la Acustic Masada "camini" com ho va fer anit malgrat les travetes i canvis de ritme imposats per Zorn, és una heroïcitat.
Perquè es facin una idea de qui és aquest tipus i de passada practiquin el tir lliure en la seva paperera de tòpics, Cohen és el contrabaixista que trobaran cada dilluns en el Carlyle de Manhattan amb "The Eddy Davis New Orleans Jazz Band with Woody Allen ", però també és el qual ha acompanyat a Tom Waits durant 14 anys, així que després de Waits i Zorn, crec que ja ningú agafarà desprevingut a aquest contrabaixista que va ser capaç d'obrar el miracle i fer que ahir tot caminés, i fins i tot tingués moments de swing.

Joey Baron és altre heroi de la nit, en perfecte tàndem rítmic amb el contrabaix, va aconseguir mantenir el beat combinant espais amb Cyro Batista i sempre atent a les ocurrències de Zorn. El brasiler Cyro Baptista és des dels 90 un dels percussionistes essencials en el jazz i world-music(algú sap que és això? o millor dit, algú sap el que no és?). De conya permanent amb Joey Baron, el percussionista i performer s'integra perfectament en la filosofia Zorn i sorprèn a tots amb el seu repertori instrumental.

Uri Caine és un dels pianistes de referència en el jazz contemporani. Les seves influències i projectes són com poc "eclèctics", i va participar intensament de les aventures de Zorn, tot i que va tenir moments per a recordar-nos que també domina el llenguatge jazzístic mes ortodox.

John Zorn és un tipus peculiar, en les seves múltiples versions, el seu projecte Masada durà al setembre 15 anys rodant. No és solament un saxofonista hàbil que maneja des dels registres mes dissonants fins als mes càlids, Zorn és un franctirador sense pietat; quan comences a agafar-li el punt et descol·loca fins que et passes al costat fosc sense fer preguntes.

Masada fou una fortalesa situada a la punta més inaccessible d'un altiplà d'Israel, que al segle I resistí numantinament als romans. La Masada de John Zorn, és una fortalesa en un altiplà delimitat per pels seus músics, on ell representa la fortalesa extrema situada a la vora de l'abisme, lluitant contra les convencions jazzístiques.

Tal com va demostrar la complicitat i bon rotllo del que van fer gala durant la seva estada a Mallorca i que es va fer evident amb les abraçades entre ells al baixar de l'escenari, la convivència amb Zorn és un repte constant a la creativitat i a la capacitat de concentració, i això ha de ser un imant per a tot músic disposat a assumir riscos.

Evidentment no anem a establir comparances, encara que sí cal dir que en 2 dies hem tingut dues concepcions jazzistiques que es situen en extrems tan allunyats que ni s'esforcen en oposar-se.

Així que amb tot el jazz que tenim a lloure per l'estiu mallorquí, encara hi ha algú que encara pugui dir allò de? :

A mi no m'agrada el Jazz!

 

 

Meneame

?