El penúltim concert del festival de Sa Pobla, és la demostració de que a Mallorca estan canviant els aires. Esta tenint lloc un cert relleu generacional, que en realitat és més una connexió generacional, en enllaçar dues generacions separades per una “època obscura” (jazzísticament parlant). El que l’any passat podia semblar un miratge fruit de la singularitat del camí elegit per Biel Ballester, es confirma enguany amb el Marcos Collado Trio; una nova generació s’està consolidant, una cosa que per altra banda no tindria el més mínim interès si no fos perquè demostra que en certs aspectes ja s’està superant el anys de sequera post Palma Jazz Festival.

Tenim una generació de músics que va viure el Festival de Palma com una motivació per actuar i un referent per les figures que hi participaven, i malgrat sigui cert que va seguir una època d'emigració i/o desterro interior, ara comença a reconeixer-se massivament el seu treball i comença a despuntar una generació que demostra que la font del jazz brolla saludablement. Això no lleva que sigui tasca de l'aficionat potenciar i consolidar la demanda, responent positivament als locals i programadors disposats a rrisacar-se amb el jazz.

Tornant al concert, fou “guitarrer” però innegablement “jazzer”, amb convicció es van moure a cavall entre sonoritats i ritmes que vorejaren el jazz rock i el que s’ha volgut anomenar “fusió”( “calaix de sastre” dels que no poden viure sense classificar-ho tot), però mostraren el tret fonamental on resideix l’essència del jazz; la improvisació. No per “afusellar” “All of Me”, “Night in Tunisia” o “Body and soul” s’està fent jazz, i així ho va demostrat Marcos Collado en seleccionar un repertori propi sense concessions. Els standards són una excusa, un instrument, un punt de consens per abordar “l’assumpte” real; la improvisació, i els puc assegurar que d’això, ahir n’hi va haver; Marcos Collado i Tomás Merlo van recercar motius i idees fins difuminar el límit entre les estructures dels temes i la improvisació, sempre sobre l’infal·lible tempo de Rubén García.

Tomás Merlo ja s’ha confirmat com u baixista sòlid i creatiu, no en va és responsable del taller d’improvisació de la Factoria de Músics, i encara que anecdòtic, el seu touchstyle amb la Warrguitar revela una concepció harmònica que transcendeix la base rítmica.

Marcos Collado acumula experiència i es passeja per variades referències guitarrístiques i estilístiques, essent fonamental la seva aposta per un projecte personal, única via per assolir la maduresa creativa. Ha desenvolupat un so propi, una cosa que no està de moda al mon musical per despertar l’interès del aficionat, per això ens alegra saber que el guitarrista desenvolupa una tasca educativa a la Factoria de Músics de Santa Maria, entitat que en breu mereixerà un extens article a jazzinmallorca, en reunir una nòmina excel·lent de músics, omplint sota la “Tutela” del Liceu de Barcelona, un buit que l’ensenyament “regulat” encara no reconeix(encara que hi ha rumors de molta solidesa que parlen d’una especialitat en jazz al conservatori de Palma...)

En resum, mentre que per l’autosatisfacció guitarrística d’uns, el record del concert de John Scofield del 2000 sobrevolava Sa Pobla, el Trio de Marcos Collado & Co. demostrava exitosament que per créixer musicalment s’ha d’improvisar, improvisar i improvisar !

Meneame

?