Si la nòmina de pel·lícules al voltant del jazz és certament magra, la producció pròpia encara ho és més. “Todos amamos a Gloria Cole”, suposam que per qüestions de marketing, s’ha transformat en Tuya siempre, la darrera pel·lícula de Manuel Lombardero i el guionista Ignacio del Moral(autor del guió de “Los lúnes al Sol” i nombroses sèries de TV).

La acció de la pel·lícula està ambientada en l’actualitat, però el seu guió fa referència a esdeveniments de la Barcelona dels anys 60, la Barcelona del mític Jamboree, l’època en que es va consolidar una tradició jazzística que es remunta molt temps enrera, però que continua essent un baluard del jazz nacional. És aqueixa continuïtat en el jazz de la ciutat Comtal, el que ha generat aquest plegament espai-temporal que ha duit Horacio Fumero a participar com a actor i ser responsable de la banda sonora d’aquest projecte, al que poc a poc, com ens contava la primavera passada el propi contrabaixista i ens confirmava Raynald Colom el setembre, es van anar incorporant altres músics com José Reinoso, David Xirgú i fins i tot Llibert Fortuny. Una banda sonora en mans de músics com Fumero i Reynoso, per un “thriller” ambientat en un club de jazz, és molt prometedor, però de la banda sonora ja en parlarem un altra dia.
Els músics han intentat reproduir a l’estudi les sensacions d’un club, amb detalls que reprodueixen el “mood” característic que s’experimenta quan el públic ja se n’anà i al local només queden els músics experimentant i els cambrers maleint-los.

El succés que servi de fonament al guió d’aquesta pel·lícula, va tenir lloc a Barcelona a principis dels anys 60, i que fou batejat per la premsa com “El crimen de los existencialistas”. El fet que la majoria dels còmplices involucrats en l’assassinat fossin estrangers, consumidors de marihuana i sovintegessin el Jamboree, va servir per atacar l’escena jazzística de la ciutat comtal com a focus de depravació.
Per un Jamboree que s’estava enlairant gracies a la solidesa de l’escena local i les visites regulars de músics internacionals, la implicació de la seva cantant Gloria Stewart va fer trontollar la respectabilitat del club, arribant fins i tot a remorejar-se que es podia ordenar el seu tancament. Finalment no es va consumar el tancament, però tots els clubs de la plaça Real sofriren la vigilància d’agents de paisà que pretenien identificar als venedors i consumidors, el que va propiciar un ambient enrarit als clubs i certa regressió de l’escena jazzística.

Els germans Hand havien arribat a Barcelona als anys 50, i malgrat no fossin músics professionals, la seva empenta i persistència els va dur a crear els “Jazz Brothers” i a montar un club al Bar Carmona, seu d’una peña flamenca(certament siria agosarat considerar això com el principi del flamenco-jazz, però no deixa de ser curiós). Van montar a la rebotiga del bar un petit local amb capacitat per unes 60 persones, que es van convertir ràpidament el primer local a Barcelona amb actuacions de jazz a diari, el Jack’s.

Els Hand tenien fama de moure's en el límit legal, i la seva afició per els estupefaents els envoltava de cert misteri per la majoria dels músics de la ciutat, que a diferència dels seus admirats músics de l’altra banda de l’Atlàntic, en aquella època encara es trobaven immensos en la innocent candidesa etílica. En qualsevol cas, al llarg dels anys els Hand foren molt actius, i Jack Hand, el contrabaixista, es va convertir en tot un personatge de l’escena local, no tant per les seves habilitats musicals com per les seves habilitats socials.

El 17 de novembre de 1962, fou assassinat a un taller de làmpares del carrer Aragó de Barcelona l’empresari  Francisco Rovirosa. La policia, seguint la pista d’una carta en que Pilar Alfaro demanava ajuda econòmica a l’empresari, la va localitzar vivint a Eivissa amb l’escriptor Stephen Johnston, al que havia conegut quan aquest treballava al Jamboree de cambrer.

Un altra element de la trama era James Wagner, un desertor americà que s’havia refugiat a Eivissa, i que per la seva precària situació econòmica, va accedirà realitzar el robatori que Pilar Alfaro li proposava. A Barcelona, Gloria Steward va atendre la carta de l’antic cambrer del Jamboree, i sense conèixer les seves intencions, va accedir a fer les presentacions entre els que foren autor materials de l’assassinat; James Wagner i Jack Hand, perquè malgrat el que tots havien suposat, l’empresari es va resistir i el robament es va convertir en assassinat. Després de la seva fugida, James Wagner va córrer a refugiar-se al pis de Hand, veïnat de Gloria a una pensió de la plaça Reial, per viatjar després a Palma, des d’on pretenia fugir a l’estranger, malgrat que finalment fou detingut a Consell, com podeu comprovar als diaris locals.
Arrestada per ser veinada i presentar els implicats, Gloria Steward fou posada en llibertat, però en no tenir en ordre els papers de la seva residència, la policia la va obligar a abandonar Espanya. Va seguir cantant  a Alemanya, fins que finalment va tornar per establir-se amb els seus fills a Eivissa, on va morir l’agost del 1974.

La història que veurem a la pel·lícula, es diferencia de la realitat. Lola(Flora Martínez) i Alfredo(Ruben Ochandiano), son la parella que sobreviu amb petits delictes, fins que ella aconsegueix treball a un club de jazz, on entra en contacte amb la resta de personatges; Cesar(Andrés Gertúdix), fotògraf fascinat per Gloria, el “Nen”(Raynald Colom), jove trompetista que s’està quedant cec i que presenta certes similituds amb el Tete, Horacio(Nancho Novo), pianista cansat de la vida de músic, Frank(Horacio Fumero), el contrabaixista que adopta la seva “pose” fregant el límit del que es legal, i Gloria Cole(Caroline Hederson), la cantant i mare que cerca una mica d’estabilitat, i Manuel Gay(José Coronado).

El jazz suposa un antecedent real del guió, però impregna tota la pel·lícula d’una malenconia característica, i el personatge de Gloria Cole li confereix un glamour que probablement evoca la fama de Gloria Steward al Jamboree dels seixanta. Filla d’un músic americà de jazz i d’una miss sueca, Caroline Henderson va néixer aquell mateix 1962 a Estocolm, i amb just 3 anys es va traslladar a New York, on la seva mescla racial es va convertir en una dificultat afegida. Després, va passar per París i va tornar a Suècia, per establir-se definitivament als anys vuitanta a Dinamarca, on desenvolupa la seva carrera musical. 

Amb la revista JAÇ de primavera, ens obsequien amb un DVD amb el making of de “Tuya siempre”. A més a més, a les pàgines centrals tenim una graciosa “fotonovela” sobre la pel·lícula.

    
Si recolzar el cinema espanyola hauria de ser una motivació, sobre tot ara que a més a més feim bon cinema, la solidesa que suposa aquesta banda sonora i la participació de músics de sobra coneguts, hauria de ser un bon motiu per anar a la sala Renoir. 

Finalment, recomanar una vegada més el llibre de Jordi Pujol Baulenas El jazz en Barcelona 1920-1965 eina fonamental per conèixer la història del jazz a Catalunya i Espanya, i també agrair al personal de la Biblioteca Bartomeu March de Palma, per la seva col·laboracio amb la tasca d'hemeroteca.

Meneame

?