Als primers compassos d’aquesta gravació de gener del 2007,  ja sentim la ma de l’alter ego(o era a l’inrevés?) del "de la peca”, Marc Parrot, responsable de les tasques de gravació, mescla i masterització del treball, al que s’ha imbuït de la característica reverberació d’un petit club. Amb el seu treball, deixa clar que per sort, la ficció no aconsegueix superar la realitat, Parrot tenia una ma excel·lent i segueix tenint-la. En pocs segons, ens imaginarem baixant les escales que ens duen a aquesta realitat paral·lela, la del club de jazz, espècie en perill d’extinció per l’amenaça de les limitacions intel·lectuals de les nostres corporacions locals.

Mentre baixem al club, el trio ens envolta amb la cadència cha-cha-cha de “Teo”, que Sambeat sobrevola tan relaxadament que sembla que ens haguem colat a una prova de so. Prenem seient mentre ens girem cap a la deserta barra, on aquella meravellosa cambrera reacciona ràpidament al nostre subtil gest i ens duu ràpidament el de sempre(d’acord, somiar no costa res...). Mentre, la sincopada presentació de “Syeeda’s song Flute” evoluciona sobre una base de buleria, que Colina alterna amb aires swing mentre Sambeat evoca a Coltrane, començam a comprendre de que va això...

“Pringators”, s’inicia amb Colina dibuixant una potent figura de contrabaix que dominarà tot el tema, sobre el que Sambeat desenvolupa un discurs que alterna la intensitat i la contenció, segons els dictats de Marc Miralta. 

“Youkali” és un lament al més pur estil bolero, “Hugo”, un tradicional cant llatinoamericà, en el que Miralta demostra la seva habilitat percussiva, mentre contrabaix i saxo es reparteixen l’espai.

Aires de bolero també a “Sabanas Negras”, i de balada jazzy a “A mi manera”. “Encuentros” es planteja sobre una sincopada base de blues, el “love for sale” de Cole Porter es redueix a la seva essència i el “Day tripper” es converteix en standard sense sonar a pastitx.

 
No ens trobam davant un experiment forçat, és la fusió d’influències com a conseqüència, no com a objectiu. Les seves vivències musicals abasteixen un ample ventall que aquests mestres ja han digerit. Ens trobam davant una gravació sense estridències, en la qual les influències s’expressen matitzadament, resultant un conjunt coherent, d’excel·lent so i claredat, en que pressentim que no hi ha necessitat de demostrar lo bon instrumentista que s’és, cosa que l’aficionat agraeix.

Bateria, contrabaix i saxo, tan nu i tan elegant, tan senzill i tan consistent.

Dimonis!!! Si fins i tot em ronda la sacrílega idea de que la formació “clàssica” de trio hauria de ser aquesta!!!

Vaig a confessar-me amb el "pare"Bill Evans, abans que això sigui incurable...

http://www.ateneusantfeliuenc.org/cbtx/cmstrio/
www.javiercolina.com
http://www.marcmiralta.com/
http://www.pericosambeat.com/

Meneame

?