Wow, genial...una altra recopilació de Jazz Manouche, quina il·lusió!!! Per sort tampoc no la hem de comprar, al cap i a la fi, “tot el jazz manouche sona igual”.
Partint d’aquesta afirmació tan original, cal dir que les gravacions que suggerim al final d’aquest “articulet”, incompleixen el que abans esmentàvem, essent una fidel radiografia del jazz-swing manouche del segle XXI.

Si feim cas del que deia el guitarrista Christian Escoudé, “el jazz manouche no existeix; és el jazz de Django”, no ens queda més remei que acceptar, com manté la majoria dels iniciats en el gènere, que sobre la base cultura i social de la comunitat gitana centreuropea, el jazz/swing manouche es deu al desenvolupament que li va donar el genial Django Reinhardt del mitjans dels anys 30 fins a principis dels 50.

El músic, com tot artista, sofreix d’una dualitat, la instrumental, que li permet assolir diferents nivells de virtuosisme com a executant, i la creativa, la que desperta “l'art”´, el “duende”, o com vulguem dir-li.

Està clar que avui dia, gràcies a les acadèmies i les escoles, s’ha assolit un impressionant nivell en el que es refereix a l’execució instrumental. Però l’evolució d’aquesta “essència  genuïna” que ve a desembocar en la “creació artística”, neix de l’influencia del context sociocultural sobre l’individu, i ha evolucionat a occident de forma inversament proporcional a l’evolució econòmica de la nostra societat.
Dic això, perquè el jazz manouche te in innegable component ètnic, igual que el flamenc, el blues o el jazz dècades enrera, i malgrat que els gitanos centreuropeus continuïn amb el seu nomadisme, és innegable que afortunadament per les seves condicions de vida, el “medi” que els envolta ja no és tan marginador i ha suavitzat la seva influència sobre l’expressió musical.
La vida dels gitanos europeus ha canviat, encara que menys del que pensam, i si ja és difícil que aparegui un altra instrumentista amb l’habilitat de Django, encara és més difícil que l’influencia de l’ambient social i personal que envolta als músics, assoleixi la intensitat que va experimentar Django, i si es donés el mateix cas, tampoc no siria ja original.

Hem de parlar doncs, de que ja existia una música “manouche” o gitana amb caràcter propi, però Django i Grapelli la van convertir al “jazz/swing”. El seu company al Quintette du Hot Club de France, Grapelli va contribuir a consolidar amb el seu violí, un instrument de la tradició gitana en el nou impuls que Django li havia de donar, encara que també tenen la seva importància en aquesta tradició, l’acordió i el clarinet, que actualment es presenten de forma molt secundària.
La part essencial de la sonoritat manouche, instrumentalment parlant, resideix en les particulars característiques de les guitarres Selmer-Maccaferri que Django va emprar tota la seva vida artística(la marca va funcionar entre 1932 i 1952), que combinades amb el violó o contrabaix i l’absència de baterista, desplacen el pes d’una cadència rítmica propera en els seus inicis al vals, però que després s’anà refermant en els ritmes 4/4, accentuant els temps 2on i 4rt o 1er i 3er segons les àrees d’influència.

Si es desitja aprofundir en l’estil, hi ha dues filmacions recents destacables. La coneguda i personal aproximació de Woody Allen a “Sweet and Lowdown”(1999), traduïda com “Acords i desacords”, amb un creïble Sean Penn com alter ego americà de Django, i a l’altra extrem, el “docudrama” “swing” de Tony Gatlif. El director francès s’arriscà transformant el que inicialment era un documental sobre Tchavolo Schmitt, en una obra hiperrrealista sobre la immersió de un “gadjo”(payo) de 10 anys en la cultura gitana centreuropea, amb la passió per la guitarra i les particularitats d’una de les poques cultures genuïnes supervivents a l’Europa occidental, com a fils conductors. Un film altament recomanable, no sols per la presència en els moments musicals de figures com Tchavolo Schmitt, Mandino Reinhardt, Birelli Lagrene, Christian Escoudé o Boulou Ferré entre altres. Actualment, per mor de la connexió francesa, trobareu el DVD a l’FNAC a un preu raonable.

Deixant clara la situació evolutiva del manouche i el que hem d’esperar a nivell d’innovació, i tenint en compte que tècnicament hem superat el màgic però generalment pèssim so d’aquelles gravacions inicials amb micros aeris, existeixen nombrosos matisos que ens permetran diferenciar entre els diferents intèrprets i corrents. Igualment, al manouche ens hi podem acostar des de diferents punts de mira, amb el que hi ha sonoritats que voregen diferents estils jazzístics(versions de “Cherokee”), coquetegen amb la bossanova o s’apropen al bolero o al tango.

Així doncs, l’acostament que sol fer l’aficionat curiós a l’estil manouche, passa per l’adquisició d’algun dels milers de recopilatoris de Django, que com a molt inclouran a Rafael Fays, Christian Escoudé o Birelli Lagrene.
El que els suggerim des de jazzinmallorca, entre d’altres raons, perquè a la selecció apareix el nostre paisà Biel Ballester, és l’aproximació mitjançant un recopilatori de Wagram Music realitzat amb un criteri novedos; la projecció actual i futura del swing manouche.

Sembla ser, que el swing manouche va superar gràcies als “cardenals” del gènere fundat per el “Papa” Django, la etapa dels simples executants-transcriptors dels clàssics del mestre, i ja ens trobam amb una onada de músics amb capacitat d’imprimir caràcter a la instrumentació i renovar el catàleg de composicions.

La selecció de Francis Couvreux per Wagram Music, en un total de 4 CDs, és una selecció amb futur, no és la erudita recopilació i remasterització de clàssics del gènere llargament reconeguts, és la selecció que observa el present valorant l’herència dels grans mestres del gènere, però conscient de la necessitat de que els músics personalitzin la música per donar-li una projecció. En el seu primer volum, tenim com no, a Django, però també a Birelli, Christian Escoudé, Rafaël Fays, o Stochello Rosenberg (Biel Ballester Trio+Stochello Rosenberg, Sa Pobla 2006  ), juntament amb els pioners en la recuperació de l’estil en els anys 60 o els joves valors que van acostant de nou el swing manouche al públic no iniciat, o allunyat dels festivals que ocasionalment compten amb la presència de la “cúria” manouche.

Aquí trobaran informació sobre aquests dos volums i vincles a quasi tots els artistes que hi intervenen.

Swing Manouche Vol. I

Swing Manouche Vol. II 

No deixin de visitar el nostre paisà Biel Ballester.

Vincles generals amb recursos
http://www.manoucheries.com/
http://jazz.manouche.free.fr/
http://www.guitarejazz.com/liens/jazz_manouche.htm
http://www.manoucheries.com/

Meneame

?