Guillespie o Charlie Parker van saber veure en ell al trompetista excepcional que era. La seva decisió de cantar i la seva pròpia veu van ser objecte d'oposades opinions que anaven des de la lloança fins a l'atroç crítica fins i tot per alguna famosa i airada cantant de Jazz contemporània de Chet Baker. La seva aparença física va ser la cara i la creu de la seva carrera, en aquest tema, la premsa gairebé sempre va jugar al joc de la hipocresia i el sensacionalisme, ja que va servir com excusa absurda per a restar-li entitat musical al trompetista i per a humiliar-lo quan les drogues van esborrar la angulosa bellesa de la seva cara.

Rar és el/l'articulista que no acaba parlant de la dentadura de Chet Baker o de qualsevol altre sòrdid episodi de la seva vida mentre és incapaç d'analitzar amb una mínima serietat el llegat musical de l'artista, "La veu de l'Àngel desdentat" va titular no fa molt una periodista sense cap vergonya al respecte en un article d'El País sobre el documental Let's Get Lost dedicat a la vida de l'artista. La relació de Chet Baker amb la premsa sempre va ser difícil i és que com comentaven en un excel·lent article en La Nación, sempre va haver més Chet Baker del que era possible entendre.

Si haguéssim de recomanar obres que ens ajudin a comprendre a Chet Baker sens dubte ens decantem per dues. D'una banda el llibre Deep In a Dream de James Gavin, un profús relat de la vida de Chet Baker de 600 pàgines que varem devorar en pocs dies. En ell Gavin es val d'una extensíssima documentació i inedites entrevistes per a brindar-nos un llibre que ens mantindrà enganxats des de la primera pàgina ja que a part de contar amb una documentació increïblement  rigurosa posseïx un pols literari excel·lent.

El llibre desmitifica i aclareix alguns episodis de la seva vida, alguns d'ells potenciats pel propi Chet Baker, donat a vorejar freqüentment la mentida tocant a la seva pròpia vida. Gavin fuig del morb i tracta de forma encertada els moments més sòrdids amb un relat cru però allunyat del sensacionalisme que sol aparèixer al voltant de la figura del músic.

Però l'última paraula respecte a Chet Baker, com no podia ser d'altra forma la va tenir ell mateix a través del prisma de Bruce Weber amb Let's get Lost, pocs o probablement cap altre documental ha pogut captar tan bé l'essència d'algú com ho fa el de Weber. Inicialment el fotògraf tenia pensat fer unes sessions de fotos, però enganxat per la personalitat de Chet Baker es va enrolar en una aventura que va durar dos anys i va donar com fruit un document excepcional.

Si hem de recomanar cualque disc de l'extensa llista recomanem qualsevol dels tres discos del set "Chet in Paris" i especialment qualsevol dels últims directes que el trompetista va oferir a Europa, on descobrirem al Chet Baker més vulnerable i sentit, impossible quedar-se indiferent davant aquest Chet Baker que aconsegueix arribar-nos a lo mes profund.

Recomanacions que pots trobar a Spotify

Chet Baker in Paris

Live in  France

Complete Studio Sessions with Dick Twardzik

The Italian Sessions

Si no has escoltat res de'n Chet Baker:

The best of Chet Baker Sings

Meneame

?