Si el jazz té un elevat component visual, també és cert que són nombroses les seves vinculacions amb la literatura. Apolo y Baco(que per cert han donat un nou look a la seva web), disposen d'un ampli llistat de lectures recomanables i, com us podeu imaginar, no pretenem ni de lluny acostar-nos al llistat de recomanacions d’una de les nostres pàgines de referència, però esperem aportar alguna cosa(no massa ...) per fomentar la lectura.

Sigui per la confessada admiració d'alguns escriptors per la mitologia jazzística o el poder evocador de les blue notes, el cas és que disposem d'un ampli ventall de lectures lligades al jazz, sigui en forma de novel.la o com a part de l'hagiografia jazzística.

En aquesta secció que inaugurem, tindrem l'oportunitat d'acollir notes de premsa sobre novetats o reedicions proporcionades per llibreries i editorials, però també acollirem les recensions i comentaris que vulgueu fer-nos arribar o que nosaltres mateixos redactatem.

En aquest cas concret, em sembla excel lent l'estrena elegida per  Literanta amb l'autobiografia de Milton Mesirow, originàriament publicada el 1946. Mezz Mezzrow va ser tot un personatge que potser avui dia es qualificaria com "transracial", un negre atrapat en un cos de blanc (en la seva època encara no s'utilitzava el terme "afroamericà").

Aquest músic, "negre voluntari", en ser condemnat el 1940 per exercir l'activitat professional que més fama li va donar (el tràfic de marihuana), va exigir ser internat a l'àrea segregada de la presó.
Si es llegeix amb criteri, la seva autobiografia titulada també en anteriors edicions "La ràbia de viure", és un interessant relat de la "golden age" que William Gottlieb retratà, com us relatem en una anterior notícia.

Recordo que en el seu moment aquesta lectura va ser seguida de l'autobiografia de Miles redactada amb Quincy Troupe, i en conjunt, les dues em van oferir una línia temporal bastant coherent. A més, la portada d'aquesta edició imita una portada de disc, amb un resultat més encertat que tot el que s'ha publicat, fins i tot l'edició original del 1946 que podeu veure a la fotografia de Gottlieb.

En suma, Mezzrow, que va viure els seus últims 20 anys de vida a París, bressol del seu gran amic Hughes Panassié, i és un personatge que desperta simpatia des de l'inici del llibre, en el qual a poc a poc va desgranant des de la picaresca una crítica visió de la societat que va veure néixer i va impulsar aquest jazz que tant ens agrada.

A continuació, la nota Editorial y suggererència de:

La autobiografía de Mezz Mezzrow

Publicada por primera vez en 1946, esta autobiografía fue una emocionada llamada, dirigida a los jóvenes blancos alienados, para que se atrevieran a explorar el mundo de la cultura afroamericana y el jazz. Su padrino espiritual fue Mezzrow, músico, contrabandista y traficante de la mejor marihuana de Harlem.

Su historia, escrita junto a Bernard Wolfe en el argot, libre y fluido, de los hipsters que poblaban lo que Jack Kerouac bautizó como “La Gran Acera Negro-Americana del Mundo”, nos habla de un chico blanco que se enamoró de la cultura negra y aprendió a tocar el clarinete en los reformatorios, prostíbulos y garitos de su juventud. Atraído por la revelación del blues, siguió el rastro dela música por las calles de Chicago, Nueva Orleans y Nueva York hasta alcanzar el auténtico corazón del alma norteamericana.

Mezzrow fue quizá mejor traficante de marihuana que músico de jazz, pero comprendió tanto la música como la raza que la engendró. [...] Mezz tradujo su experiencia para jóvenes de los cuarenta y los cincuenta como Kerouac, Allen Ginsberg, Neal Cassady y John Clellon Holmes, e inspiró no sólo sus vidas sino también sus obras; un legado de un valor incalculable.
 
 
Dades del llibre:
Títol: Really the blues
Autors: Mezzrow, Mezz; Wolfe, Bernard
Editorial: Acuarela Libros & Antonio Machado Libros
Págs.: 415
PVP: 22€

Meneame

?